Opinió

A cremallengües

A peu de Sibèria a Alaska

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

Aquesta llengua mare permetria donar nous arguments a favor d'una tesi elaborada per arqueòlegs i genetistes

objecte d'estudi d'una de les branques de la lingüística té a veure amb l'arqueologia verbal. Es tracta de remuntar els segles i d'intentar establir vincles de parentiu entre les llengües de manera a provar d'entendre com parlaven els nostres avantpassats. Els especialistes reconeixen, però, que la possibilitat d'arribar a conclusions serioses decreix amb els mil·lennis: més enllà de vuit mil anys d'antiguitat ningú no pensa seriosament que es pugui arribar a cap estudi concloent sobre la història de les llengües. Amb una excepció, pel que sembla. Una excepció que tindria el seu epicentre en un territori avui desaparegut, que els arqueòlegs han batejat Beríngia.

Fa molt de temps que se sap que les poblacions ameríndies vénen d'Àsia, i que van passar d'un continent a l'altre per l'estret de Bering, entre la punta occidental de Sibèria i la punta oriental d'Alaska, en un temps en què el nivell de la mar era més baix. Fa uns anys, el lingüista Edward Wajda, de la Western Washington University, va aconseguir demostrar que dues llengües, a banda i banda de l'estret, permetien seguir les peregrinacions que algunes d'aquests poblacions devien haver fet fa més de deu mil anys. Aquestes llengües són, d'una banda el ienisseià, un grup lingüístic de la Sibèria central pràcticament extingit (tan sols queda en vida el quet, parlat avui per unes dues-centes persones), i d'altra banda el na-dené, una família lingüística present a Alaska, al Canadà però també al sud dels Estats Units, i els membres més famosos de la qual són el navaho i l'apatxe. El na-dené, deia Wajda, és el descendent llunyà del ienisseià. Avui, però, segons un article del New York Times, dos altres lingüistes, Mark Sicoli i Gary Holton, afirmen que no es tracta, entre aquestes llengües, d'una relació filial sinó d'un cosinatge. Aquests dos grups serien simètrics en el temps i tindrien, doncs, una avantpassada comuna. Aquesta llengua mare hauria estat parlada a Beríngia i permetria donar nous arguments a favor d'una tesi elaborada per arqueòlegs i genetistes, la tesi d'una Beríngia com a territori de població de llarga durada. Sembla que els siberians, en anar cap a l'oest, no van passar directament a Amèrica sinó que durant un temps molt llarg, tan llarg que podria haver durat quinze mil anys, van viure en aquesta estranya Beríngia, que comprenia dues llesques de les actuals Sibèria i Alaska, a més de la terra que les unia. En aquella edat de gel, aquest territori hauria tingut un clima relativament menys insuportable que d'altres, al punt que hi havia alguns boscos, no prou densos per garantir als humans una reserva suficient de llenya, per això també utilitzaven com a combustible els ossos i les banyes dels animals caçats.

De mica en mica, però, les poblacions de Beríngia es van separar en dos grups, un d'ells tornant a l'oest, cap a l'interior de Sibèria, i l'altre explorant els territoris americans. I un dia el desgel, que va provocar l'augment del nivell de l'aigua, va fer que ja fos impossible anar caminant a banda i banda dels dos continents. I si els pobladors de l'oest, fa més de deu mil anys, no podien sospitar que els seus descendents serien coneguts a la Rússia tsarista com a bons comerciants de pell, els de l'est tampoc no sabien que tants segles més tard els fills del seus fills se les haurien amb una cosa acabada d'inventar anomenada exèrcit dels Estats Units d'Amèrica.


L'

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.