Madeleine Vionnet es considerava una senzilla modista “però també creadora, cosa que resulta rara”. La dona que va modernitzar la costura en perfeccionar la tècnica del tall al biaix per dotar de fluïdesa i confort els vestits femenins no sabia en les primeres dècades del segle XX que allò que creia estrany seria clau en el futur.

La visió personalitzada d'un creador és fonamental per a una indústria que necessita artistes i artesans per avançar. La passarel·la de l'alta costura de París ens ho recorda dos cops a l'any, i ara precisament també ho ha fet de la mà de Vionnet. Ha estat el xipriota Hussein Chalayan qui ha revitalitzat el seu tall al biaix a la passarel·la amb organdís lleugers que barreja amb peces d'aire més geomètric. És la col·lecció de semialta costura d'una maison que va renéixer el 2008 i que té com a accionista majoritària la polèmica Goga Ashkenazi (Lady Goga), una milionària de Kazajistan enriquida amb petroli i gas, i encantada d'explicar al món que compra mansions al comptat per 32 milions d'euros.

Potser Chalayan s'hauria sentit més a gust revitalitzant una altra casa històrica, la d'Elsa Schiaparelli, perquè si ell passarà a la història de la moda per haver innovat amb disseny industrial fent peces com una faldilla-taula, a la dama del surrealisme tothom la coneix pel seu barret sabata. Ha estat Marco Zanini (que abans ja va actualitzar les firmes Rochas i Halston) qui ha recuperat el seu rosa fúcsia i les papallones de colors. El van aplaudir a primera fila Carla Bruni i Jean Paul Gaultier pel seu “romanticisme actual”: agulles en forma de mosca al barret, brodats de palmeres, americanes que en girar-les es convertien en abrics de plomes...

Vestits originals però portables, com també ho són els de Raf Simons per a Dior. Cada cop més el belga oblida el New Look dels 50 per introduir la seva personalitat en les col·leccions amb formes geomètriques, àmplies i poc sexis. Oblida l'encotillament precisament quan la casa oposada, Chanel, l'abraça. L'incombustible Karl Lagerfeld ha presentat vestits molt en la línia de sempre però aquest cop amb un look molt esportiu: reforços en cintura, colze, genolls... El toc definitiu d'informalitat arriba amb la inclusió de sabatilles per córrer als peus, això sí, exquisidament artesanals, i cares. Ves per on, la mare de Bradley Cooper es va avançar a la tendència en els últims Oscars!

Però no tothom aposta per acostar l'alta costura al carrer. Hi ha qui creu que l'essència d'aquesta passarel·la és presentar luxe escenogràfic, apte només per a catifes vermelles convencionals i exclusives butxaques. Roba que fa somniar i que ajuda a vendre cinturons i perfums de marca. A l'estil dels dissenys d'Elie Saab i Zuhair Murad. Els libanesos elaboren princeses de conte de fades amb grans faldilles en tonalitats dolces farcides de meravellosos lluentons. Cal remarcar el treball de Maria Grazia Chiuri i Pierpaolo Piccioli, que han estat capaços d'afegir originalitat al luxe. Han presentat per a Valentino una col·lecció a mig camí entre l'òpera Aïda i la selva delicada dels quadres d'Henri Rousseau que ha deixat bocabadada la crítica.

En aquest apartat sibarita destaca la nova generació de costurers francesos: Alexis Mabille, Alexandre Vauthier i Stéphane Rolland. Aquest últim va omplir la passarel·la (amb Nieves Álvarez de musa) de groc cridaner, volants estructurats i pantalons. El pantaló era molt més present en les peces portables de Bouchra Jarrar. Des del 2010 la francesa desfilava com a convidada i aquest any ja ho ha fet amb el títol de “creadora d'alta costura”. Madame Vionnet n'estaria orgullosa.