L'imparable declivi dels negocis de tota la vida s'acaba d'endur una altra víctima molt apreciada, la Fonda Comas de Banyoles, establerta en el lloc actual –al carrer de la Canal– des de fa 60 anys, tot i que els seus orígens són força anteriors. Es pot ben dir que pels seus menjadors, tancats divendres, hi han passat tres generacions de banyolins i un incalculable nombre de forasters; i per les seves habitacions, des de passavolants que compraven i venien al mercat dels dimecres fins a les recents tongades de turistes.

La desaparició de can Comas ha emocionat molta gent. Una trentena d'incondicionals, de totes les edats, s'hi van reunir divendres a l'hora de dinar per menjar per última vegada els macarrons, plat insígnia de la casa. Havien estat convocats per Quim Fernàndez, en Nandes, i es van presentar a can Comas en formació de manifestació, equipats amb pancartes i tot: “Menys triatlons i més macarrons”, “Qui perd els macarrons perd la identitat”, “Subvencions als macarrons”, “Prou retallades als macarrons”... Unes fotos de tots plegats amb els propietaris –Pere Angelats i la seva família– van deixar-ne testimoni per a qui, d'aquí a uns anys, s'animi a descriure la història menuda de la ciutat.

La fonda ha ocupat l'edifici actual, cal Ros, des del 1954, quan els pares de Pere Angelats el van comprar a la família Carreras. Abans, la fonda havia estat en altres llocs: Josep Pagès i Àngela Coromina –els avis d'en Pere, originaris dels Hostalets d'en Bas– van obrir una botiga al carrer Abeurador. Si convenia, també servien menjars. El 1930 el negoci dels àpats ja havia agafat certa embranzida i van traslladar-se a un local de la plaça dels Turers que havia estat una fonda. Es deia Comas, i van decidir conservar el nom. Des d'aleshores, la Fonda Comas ha estat sempre un lloc popular, on per un preu raonable t'atipaves, a base d'arròs, calamars, amanida, sang i perdiu, galta de xai, sopa, entremès... i, és clar, macarrons. En una sala gran s'havien fet casaments i al pati interior, ball, va rememorar Angelats quan divendres el van obligar a fer un discurs. Aquella eixida acollidora, amarada de plantes, també és l'escenari d'una seqüència de Soldados de Salamina, la pel·lícula de David Trueba inspirada en el llibre homònim de Javier Cercas. Entre els testimonis que van servir a l'escriptor per bastir aquella novel·la sobre uns fets de la Guerra Civil, hi figura el de Daniel Angelats, el pare d'en Pere.

Alguns dels parlaments del dinar de comiat van ser tristos. D'altres, irònics. Però tots, molt emotius. Per exemple, el polifacètic Jordi Xena va tocar la fibra sensible de tots en enumerar els comerços tradicionals del carrer de la Canal que havien tancat d'uns anys cap aquí: una merceria, un espardenyer, un sastre, un electricista, una cotillaire, un fotògraf... “La desaparició de can Comas és la nostra desaparició”, va sentenciar, amoïnat per la pèrdua dels referents juvenils que està vivint la gent de Banyoles de certa edat. El veterà cronista Joan Olivas va presentar de manera divertida els macarrons de la fonda com un element tan emblemàtic de la ciutat com ho són la font Pudosa o la cansalada, i l'escriptor Miquel Aguirre va situar can Comas en l'eix de l'evolució històrica de la ciutat. Segons ell, quan els monjos van fundar el monestir, la fonda ja hi era.

En Pere ens va explicar que ara posaran el local a lloguer. Ves a saber, potser d'aquí a un temps s'hi inaugurarà un restaurant. Però, per descomptat, tot serà diferent.