“Va ser un gran regal de Déu per a l'Església, per a la universitat i per la societat.” Ho va dir ahir el bisbe de Girona, Francesc Pardo, en el funeral de Modest Prats: un comiat multitudinari i emocionant a un home bo i savi. L'església del Mercadal de Girona, de la qual mossèn Modest havia estat rector, estava plena, al voltant de l'altar, de capellans, i a la resta del temple unes 600 persones l'omplien fins a l'últim racó: companys i amics universitaris, polítics de tots els colors, gent del món de la cultura i la comunicació, alcaldes i veïns de tots els pobles i parròquies on havia exercit el seu magisteri... Tanta varietat sociològica i ideològica subratllava el fet que en Modest s'hi feia i, si calia, polemitzava amb tothom, creients i no creients, d'extrem a extrem de l'arc parlamentari i més enllà, sempre amb l'esperit de reconciliació que ell mateix va reclamar com a orfe d'un home assassinat pels revolucionaris en la disbauxa de la Guerra Civil.

Des de la porta de l'església es va portar cap a l'interior el fèretre, un taüt tan senzill i sòlid com l'home que a dins iniciava el seu últim viatge. I va començar la cerimònia. Dos bons amics, Salomó Marquès i Francesc Pèlach, van fer les lectures de la missa, abans de donar pas al fragment de l'Evangeli de Sant Lluc sobre la mort i resurrecció de Crist. El bisbe Pardo es va referir als “tres grans amors” de Modest Prats: Jesucrist i la seva Església; la seva mare, Enriqueta Domingo –“Quasi bé, ja ho sabeu, l'única a qui feia cas”–, la família i els amics, i “la docència i l'estima per la llengua i per Catalunya”. “Que l'esperança es desperti com una melodia en el fons de la memòria”, va desitjar el bisbe.

Després de la missa, va haver-hi tres parlaments. Primer, un representant dels seus antics feligresos de Medinyà i Vilafreser va recordar mossèn Modest i la seva mare com persones que de seguida es van integrar en les seves comunitats. I va afegir: “En Modest era la veu que omplia el poble, era també la veu dels nostres pobles”, una veu que transmetia missatges de tolerància, solidaritat i compromís, com ha quedat plasmat al llibre Homilies de Medinyà.

A continuació, la professora Montserrat Terradas va parlar de la faceta “més civil” de Modest Prats, a tres bandes: com a “català demòcrata fins al moll de l'os”; com a “intel·lectual universitari” –“Estic segura que aquesta expressió no li agradaria”–, destacant la seva aportació a la creació de la Universitat de Girona, i també com a “amic entranyable i generós”. “Home culte, irònic, crític, agut... que parlava amb la paraula i la mirada, sempre estaves bé al seu costat”. “Estigues segur que el teu record ens empeny a treballar per un país independent, socialment avançat i obert a tothom, com tu volies”, va dir Terradas per acabar la seva intervenció.

I un altre amic, l'escriptor Josep Maria Fonalleras, va llegir visiblement emocionat l'Oració de les mans, que Modest Prats va escriure quan estava a punt de ser ordenat sacerdot, el 1959: “Tenim la pell dura, Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l'enclusa [...] Per què, doncs, ens voleu ungir? Per què, Senyor, ens trieu per beneir i per consagrar”, es preguntava un terrenal Modest en aquest poema, imprès també en el seu recordatori.

El bisbe i els preveres van acompanyar el fèretre fins a l'exterior, seguits per la resta dels presents, mentre tothom cantava el Virolai a la plaça del Mercadal. Els consellers Ferran Mascarell i Santi Vila, els alcaldes de Girona i Castelló d'Empúries, el rector de la UdG i altres autoritats i sobretot molts amics van oferir l'últim tribut al fill de l'Enriqueta, ja de tornada a Castelló d'Empúries, per sempre més.