El model a seguir per a la futura Europa es l'alemany. Una federació de regions i un govern central a Brussel·les gestionaria el que ens es comú (fiscalitat, seguretat, moneda, solidaritat interterritorial, política agrària, política energètica, projectes estructurals, grans infraestructures). Aquest camí de l'unió topa amb una competència directa que són els grans estats centralitzats, que gestionen el mateix que Europa pretén gestionar. És per això que els actuals moviments secessionistes no són capritxos sentimentals o retrocés com diuen alguns. Ningú dubta que Catalunya, País Basc, Flandes, Escòcia, Llombardia, Normandia, Bretanya, Veneto i Baviera són societats pragmàtiques, realistes e involucrades en la globalització i en la unió Europea. El que estan reclamant aquests antics pobles es que els grans estats, que actualment i en bona part no son altra cosa que invents administratius ja caducats, tendeixin a desaparèixer (administrativament parlant) i siguin substituïts per governs regionals federats que gestionin els assumptes de proximitat; sanitat, residus, infraestructures, recaptació, assistència social, llengua, cultura, educació. En el cas nostre sembla lògic pensar que Espanya es exemple d'aquesta contradicció per tan si Catalunya vol aconseguir les seves legítimes reivindicacions, les anomenades “llibertats històriques”, r hauria de posar l'accent en aquest fet i reivindicar el suport necessari per agilitzar aquesta lògica i fer que l'estat central Espanyol desaparegui progressivament al mateix temps que Europa es concreta com a gran federació de regions-estat.

Els exemples d'Holanda, Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Noruega, Islàndia, Luxemburg així com la realitat local dels Estats Units d'Amèrica ens indica clarament que la gestió d'assumptes de proximitat es més competent en els estats petits.