Pepeta Moreu era una bellesa imponent. “Rossa, de cabells de color or vell, quasi caoba, d'un estrany atractiu que es feia mirar”, va escriure en unes memòries inèdites el seu germà petit, l'hereu d'una família que durant anys i panys no va gosar parlar mai, ni en públic ni en la intimitat, de la seva relació amb l'arquitecte Antoni Gaudí, o més aviat de la relació frustrada. Gaudí tampoc no en va dir ni piu a ningú, o potser sí que va fer alguna confessió al poeta Joan Maragall, amic seu, que en certes tertúlies encobria l'amor impossible del geni amb el simpàtic sobrenom de l'alemanya.

A la Pepeta li han vomitat a sobre piles de bajanades durant un segle. I ja tocava que algun dels seus descendents hi digués la seva. Un rebesnebot, Agustí Soler i Regàs, historiador i activista polític, cívic i cultural –exregidor per ERC a l'Ajuntament de Barcelona i promotor del Partit Republicà Català–, ha teixit una biografia (Dux Editorial) que reconstrueix l'intens periple d'una dona incòmoda per als defensors de l'immaculat misticisme de Gaudí i, no cal dir-ho, per als que el volen beatificar.

Pesi a qui pesi, l'arquitecte es va enamorar bojament d'ella, tan formosa i també molt culte, durant els anys en què va afrontar la construcció de la Cooperativa Obrera Mataronesa (1878-1883), la seva primera obra important. Moreu, cognom de procedència occitana, era de Mataró. Havia nascut el 1857 –era cinc anys més jove que ell– al si d'una família sensible a les inquietuds d'intel·lectuals i prohoms de l'època, que acollia a la seva llar. Gaudí era un dels convidats més habituals. De fet, va visitar el domicili dels Moreu, al número 62 del carrer de Sant Antoni, tots els diumenges durant més de quatre anys, sempre acompanyat de la seva estimadíssima neboda, la Rosita. “Els Moreu l'apreciaven i el consideraven un dels seus”, emfasitza Soler. Fins que va arribar el dia que li va demanar per casar a la pubilla de la casa. I es va endur tot un desengany. La Pepeta el va rebutjar tot mostrant-li l'anell de compromís d'un altre home.

Gaudí no va tornar mai més a Cal Panxut, el nom popular de la finca dels Moreu. “Estava convençut que li diria que sí. Va quedar tocat i, a partir d'aquell moment, es va tancar en ell mateix”, raona Soler. No va voler saber res més de dones i, fins i tot, s'especula amb una actitud misògina com a reacció a la plantada de la Pepeta. Sigui com sigui, dels neguits del cor de l'arquitecte ningú en pot assegurar gran cosa perquè ell els va mantenir sempre en secret. I el cert és que la Pepeta tampoc no va furgar en l'última vetllada dominical que van compartir.

Sí que va fer algunes tímides confidències, sense entrar en detalls, a un dels deixebles de Gaudí, l'arquitecte Lluís Bonet i Garí: “Vestia elegant, però sense afectació; la barba rossa i el cabell ros li donaven un aspecte de gentleman força atractívol. La seva conversa era sempre interessant versant generalment d'art i de les seves coses (...). Tocàvem el piano i cantàvem.” Sorprenentment, una descripció prou positiva per descartar-lo com a marit. Qui sap si va ser més sincer el seu germà petit quan va donar la seva versió en les seves memòries: “Si bé admirava l'artista, no li agradava l'home, que en realitat era poc cuidadós de la seva persona, deixadot. ‘Porta el bigoti ple de mocs', deia la meva germana gran per explicar el refús...” Una curiosa contradicció.

Gaudí va tenir paciència. Quatre anys d'espera..., per res. I té una explicació: Moreu estava esperant la nul·litat eclesiàstica del seu primer matrimoni, una bestiesa de joventut que la va marcar per sempre. Quan encara no tenia els 18 anys fets, es va casar amb un tarambana, Joan Palau, que se les donava d'aventurer de les Amèriques, un exsoldat carlí que la va abandonar al cap de res, només saber que l'havia deixat embarassada. La parella es trobava en aquells moments a Algèria, a Orà, intentant tirar endavant un negoci de cabotatge que havia de competir amb la mala vida del marit de la Pepeta. Sola i completament arruïnada, deixada de la mà de déu al nord d'Àfrica, va intentar sobreviure com va poder, fins que la seva família la va rescatar i la va retornar a Mataró. Va tenir el seu fill, però va morir als tres anys a causa de la diftèria.

I és que, més enllà de l'afer Gaudí, el llibre de Soler, Pepeta Moreu. El gran amor impossible de Gaudí, traça amb passió l'itinerari d'una dona, “de caràcter obert, extravertit i un xic dominant”, amb capítols tan durs com el del cràpula del seu primer marit, que per més escàndol era bígam, però que així i tot va saber superar les desgràcies i va viure una vida plena d'experiències tan curioses com vibrants. Es va casar tres vegades. La segona, resolts els tràmits de l'anul·lació del primer casament i just després de rebutjar Gaudí, amb Josep Caballol, amb qui va tenir els seus quatre fills. Se'n va anar a viure a Barcelona, on va muntar un negoci de fabricació de barrets a la plaça de Catalunya i va ser respectada per una societat menys encotillada que la mataronina. En algun moment va arribar a ser veïna de Gaudí. Les males llengües diuen que la perseguia. Res que es pugui constatar amb proves.

Quan va enviudar, es va tornar a casar. El seu tercer espòs, Josep Vidal, va ser un altre bon personatge de pel·lícula. I mai millor dit, perquè va ser el representant a la capital catalana de la Paramount, la companyia nord-americana del setè art. Era tretze anys més jove però també la va deixar vídua. Per poc temps. Tots dos van morir el 1938, en plena guerra. Ella, amb 81 anys.

“Moreu va ser una dona valenta i d'una personalitat trencadora, atípica en un món tan masclista”, insisteix l'autor de la seva biografia, que té clar que els maliciosos rumors i la seva mala fama, instigada fins i tot pels sectors més conservadors de la pròpia família, van ser en gran part per culpa de les enveges. “Segurament, va ser massa avançada per a la seva època”, diu Soler, nét del nebot preferit de la Pepeta, Josep Soler, que va ser alcalde de la capital del Maresme en temps convulsos, el 1918. Amb la biografia, ha esmicolat per sempre més el tabú familiar.

Pocs li van perdonar el seu tarannà tolerant i liberal. I, és clar, una bellesa que imantava els pretendents. Qui sap si el seu no a Gaudí va canviar el curs de la història. L'arquitecte havia començat el projecte de la seva carrera, la Sagrada Família. En saber que l'amor de la seva vida no el volia, s'hi va lliurar en cos i ànima. Si s'hagués casat amb la Pepeta, la seva entrega hauria estat tan incondicional?