Els seus mànagers li van advertir que calia celebrar els 50 anys de carrera professional. Ell no ho té tan clar perquè, cada vespre, és com si tornés a començar. En tot cas, diu, provocador, que ell va estrenar-se fent de Jesús als Pastorets, una colla d'anys enrere. L'estrena teatral deuria ser pels volts del 1968 amb Prohibido suicidarse en primavera, però un temps abans ja va fer alguna aparició a La cantant calba a la TVE de l'últim Franco i encara abans alguna aparició a ràdio teatre. “Em van donar tres duros, que els vaig guardar molt temps com un tresor”, d'aquella primera feina professional. Hi va haver un dia que el pragmatisme o la mala memòria van fer que es fongués aquell primer sou, no recorda ben bé com, admet. Per Setmana Santa va presentar al Teatre Condal Fer riure és un art. Després de fer bolos per Figueres, Balaguer, el Prat de Llobregat, Molins de Rei, Porqueres i Sant Feliu de Guíxols, i ja té data tancada a Roses aquest estiu. Només per començar.
Fer riure és un art, com diu el títol del seu darrer espectacle?
El que em costa més d'una estrena és saber què vull explicar. Van trobar el fil arran de preguntar-nos què és el públic (“sense vosaltres, no hi hauria ningú”, els diu a escena), què és el riure i com es pot fer per riure, i com puc fer riure jo. Vaig descobrint amb els espectadors que cansat, estant tens, o caient-te fas riure. És com una classe divertidíssima que parla del riure i acaba fent filosofia i tot.
Sembla una peça treta del barret, aprofitant un buit al Condal, com quan va fer El show de Pera, arran de la baixa de Paco Morán.
És que no cal que expliquis gaires històries. És el com ho expliques, que fa riure. El que passa és que em demanen sovint que tingui un monòleg per gira. Després de Jordi Pujol he estat el que ha voltat més per Catalunya!
Això és molt Capri, no?
Sí. Ell no tenia un acudit per explicar. Només era la manera de dir, d'imaginar-lo en una situació.
Quan Paco Morán sortia a escena, el públic l'aplaudia, d'entrada. Han canviat molt els codis en tot aquest temps?
Això d'aplaudir passava fa vint anys! Però l'important és que es manté aquesta comunicació, empatia amb la gent. Això ha fet enfadar algun cop el director. Perquè jo prefereixo renunciar a un matís d'interpretació per facilitar la comunicació amb el públic. No m'interessa si és més brechtià, Grotowsky o Stanislavsky. Prefereixo que s'entengui el què i el com ho vull dir.
Ja ha resolt si és actor o
còmic?
Suposo que sóc actor perquè visc d'actuar, però la veritat és que ningú em diu: “Que bé que ho has fet!” Sinó: “Feia anys que no reia tant.”
Diu Rafael Álvarez, El Brujo, que si el públic no respon al
nou text rescata sobre la marxa El lazarillo de Tormes i tothom queda tan content.
En un monòleg com el que
faig aquesta setmana
notes si vénen a riure o a agrair tants anys de professió. Vas jugant sempre amb el que saps que pot agradar més. Però sempre has de tenir clar que has de complir unes expectatives. També ho seria si em toqués fer un Hamlet ben truculent.
Això és que també farà una
versió com la del Tenorio amb Lloll Bertran?
No, home, és un Tenorio sencer. Diem tot el text. El que passa és que ens trobem en una situació molt particular [riu, murri].
I la tele, continua encallada?
M'agradaria fer-ne però com que no tenen cèntims... Ara que no en tenen mai per a mi, des de fa una pila d'anys, quan no hi havia la situació d'ara. Però també és una sort no haver de dependre del món mediàtic televisiu i tenir un nom en el teatre. Ara, la televisió és el mitjà de la meva generació.
Llavors, què és el teatre?
Es pot dir que el teatre és etern; és un clàssic com l'òpera. García Lorca deia una gran veritat: “El teatre és la veritable expressió d'un poble.”
Per què sempre gira l'esquena el teatre culte al popular?
És així. No veuràs mai que un còmic rebi un premi de la professió, si no és dedicat a la seva llarga trajectòria.
Però Ricard Salvat el venerava.
Ell em va confiar uns personatges dramàtics impensables. Per exemple, em va donar el paper del dimoni clàssic, Mefistòfil. Habitualment es demana un gran físic i jo, en canvi, el vaig fer simpàtic. També em va permetre fer de Manelic a Terra baixa; però és que era tan innocent llavors que funcionava. O vaig actuar a Primera història d'Esther, d'Espriu.
Què deia de la seva faceta
de còmic?
És que actoralment Paco Morán i jo érem molt bons. Seguíem el joc escènic. Un cop Flotats em va dir que era el còmic més poètic que havia vist. Això és perquè sempre acabo les obres amb un toc d'esperança, d'alegria de viure.
Torna La extraña pareja amb nou acompanyant, Antonio
Dechent.
Estem a l'expectativa. Té el target ideal. És un bon actor molt conegut a l'Estat espanyol. Té molt bona pinta la nostra trobada perquè som físicament molt diferents i perquè, quasi, no entén el català. Això ja donarà peu.
No hi ha el risc que depenguin de sèries o de noves
pel·lícules?
És el que hem de jugar. A vegades en les substitucions també sorgeixen actors que acaben fent la campanada. Ah, i també pot ser que em cridi Hollywood algun dia!
Una parella més a la seva carrera artística, doncs.
He tingut moltes parelles i sempre m'hi he entès bé: amb Joan Capri, Mary Santpere, Paco Morán, Lloll Bertran, Amparo Moreno... Amb David Verdaguer va ser com tirar una cana a l'aire, ens enteníem molt bé i ens feia gràcia el que fèiem a escena i això és molt important. A part del teatre, també compto la meva dona, que fa 40 anys que som casats!
Joan Pera amb Paco Morán.
L'actor a les proves d'accès a l'Institut del Teatre.
Joan Pera amb el seu fill, Roger.
L'actor caracteritzat pel fil de Ventura Pons Forasters, inspirat en l'obra teatral de Sergi Belbel.
Joan Pera, en una imatge d'arxiu.
Primera emicssió de TV3 amb joan Pera fent de presentador.
Pera i Whoody Allen ARXIU.
