Us escric per si podeu fer ressò d'un fet indignant que vaig viure dijous a la catedral de Barcelona. I és que, a part de la coronació de Felip VI, dijous era la diada de Corpus, quan un dels esdeveniments destacats de la ciutat cada any és anar a gaudir d'un costum tan curiós com espectacular com l'ou com balla.

Jo, tot i no ser catòlica, sóc amant d'aquest tipus de tradicions justament pel fet pagà i ancestral que hi ha darrere d'elles. A més, són petites celebracions cíviques i festives que ens uneixen com a col·lectiu i ens ajuden a connectar amb l'època que vivim. Jo, per aquest motiu, fa 6 anys consecutius que no m'ho perdo i faig sempre la visita de rigor a l'ou com balla de la Casa de l'Ardiaca, de l'Ateneu Barcelonès, de la catedral de Barcelona...

Doncs bé, aquest any m'ha estat impossible gaudir de l'ou com balla del claustre de la catedral de Barcelona. I per què? Doncs perquè anava amb pantalons curts. No anava ni amb biquini ni ensenyava “res”. Només una part de les cames, res indecent. Considero indignant que com a ciutadana i apassionada per l'acte, em vetin l'entrada per un motiu així. Sobretot considerant que estem gairebé a Sant Joan. Com es pot estar justament tan allunyat del sentit originari de Corpus, que va lligat a l'època que estem, a una celebració de la primavera, de la calor, de la fertilitat de la natura...! Com es pot estar tan allunyat de la ciutadania? Que no miren el calendari? Què volen, que anem vestits d'hivern el 19 de juny? Corpus, sí, però no el nostre, de carn i ossos?! Crec que no han entès el significat primigeni d'aquesta celebració. El fet encara és més greu tenint en compte que era portes obertes al claustre justament pel fet de l'ou com balla, un dels organitzadors del qual és l'Ajuntament de Barcelona, que jo sàpiga una institució laica que ha d'estar al costat del ciutadà i no promulgar normatives caduques tan allunyades dels nostres temps. A vegades sembla que tornem als anys quaranta...

Crec que és una llàstima que facin perdre la il·lusió per aquesta festa a una de les poques persones joves que sempre es recorda de la tradició i que intenta divulgar-la a amics i coneguts.