‘Megaterra' a la vista
Un planeta rocós disset cops més massiu que la Terra sorprèn els astrònoms
Obre una nova categoria planetària, dóna informació sobre la creació de l'univers i amplia les possibilitats de trobar-hi vida
Els astrònoms han descobert recentment un planeta que ja s'han afanyat a incloure en una nova categoria: la Megaterra. Es diu Kepler-10c i fa una mica més del doble que el nostre, però pesa 17 vega-
des més. Fins ara, els teòrics creien que un cos d'aquestes proporcions havia de ser forçosament de composició gasosa, però aquest és rocós, i això és el que el fa la descoberta especialment sorprenent.
Aquesta Terra gegantina es troba a uns 560 anys llum de distància de la nostra, a la constel·lació del Dragó, i orbita cada 45 dies una estrella similar però molt més vella que el Sol. És ben sòlida, formada per elements com el ferro, i molt més gran que les
Superterres que ja s'havien detectat prèviament. “Vam quedar molt sorpresos quan ens vam adonar de què havíem trobat”,
recorda l'astrònom Xa-vier Dumusque, del cen-tre d'astrofísica Harvard-Smithsonian, que va dirigir l'anàlisi de dades i va
fer el descobriment.
La troballa, anunciada en la reunió de l'Associació Americana d'Astronomia, va ser una gran sorpresa per als experts, ja que es creia que els planetes tan grans estaven compostos majoritàriament de gas –com és el cas dels gegants del nostre sistema solar, Júpiter i Saturn– i no cossos rocosos sòlids com la Terra o Mart, explicava el físic Dimitar Sasselov, director del programa Orígens de la vida de la Universitat de Harvard.
De fet, els científics encara no comprenen com es va formar Kepler-10c, que té un diàmetre aproximat de 29.000 quilòmetres, 2,3 vegades més gran que el de la Terra.
“La Megaterra és una gran quantitat de sòlids concentrats al mateix lloc sense que hi hagi cap tipus de gas. I això és un problema perquè la nostra comprensió de com es formen els planetes indica que els sòlids, per poder-se ajuntar, requereixen un entorn on gairebé el 99% de la massa sigui hidrogen i heli”, va explicar el científic. Així doncs, mentre que planetes com el nostre s'haurien format amb materials sobrants amb certa facilitat, mons com aquest requeririen un període d'incubació molt més llarg i enormes quantitats de gas, segons les suposicions dels investigadors.
El mateix Sasselov es referia a Kepler-10c com el “Godzilla de les Terres”, però matisava ràpidament la referència cinematogràfica, perquè “a diferència del monstre, aquest té implicacions positives per a la vida”. El descobriment d'un altre tipus del món rocós és un bon auguri en aquest sentit: “Pel que sabem, i sabem molt poc sobre els orígens de la vida, l'aparició de la vida té lloc en els planetes sòlids”, va recordar Sasselov.
Kepler-10c, de fet, ja s'havia detectat el 2011, però ara, gràcies a l'instrument HARPS del Telescopio Nazionale Galileo instal·lat a les illes Canàries, se n'ha pogut determinar la massa. També se sap algun detall més del sistema solar, com ara que té un altre planeta de lava amb tres cops més massa que la terrestre que orbita la seva estrella en 20 hores.
Haver trobat que Kepler-10c es una Megaterra té profundes implicacions per a la història de l'univers i la possibilitat de trobar-hi vida. El sistema de l'estrella Kepler-10 és d'uns 11.000 milions d'anys, és a dir, es va formar en una etapa molt primitiva de l'univers, quan contenia bàsicament hidrogen i heli i els materials més pesants eren escadussers.
“Kepler-10c ens diu que els planetes rocosos es podien formar molt abans del que pensàvem”, diu Sasselov. Així doncs, els astrònoms no han de descartar els planetes que orbiten les estrelles més velles com a possible objectiu en la recerca de vida.
Com es detecten els exoplanetes?
El mètode més habitual per detectar els planetes d'altres sistemes solars és el dels trànsits. És a dir, observar la brillantor de les estrelles i fixar-se en les que s'atenuen perquè un planeta passa pel seu davant. Mesurant aquest enfosquiment, els astrònoms poden calcular les proporcions físiques del planeta
que orbita aquella estrella. Aquest sistema, que utilitzava l'astronau Kepler, resulta que no és capaç de determinar si es tracta d'un cos rocós o gasós. Per això, els científics van utilitzar un telescopi situat a les Canàries. Abans de deixar de buscar planetes per una avaria, el satèl·lit de
la NASA va deixar milers de cossos candidats a ampliar
la llista d'exoplanetes.
Les nanes vermelles, poc compatibles amb la vida
Mentre que algunes descobertes encoratgen els astrònoms a buscar vida en altres planetes, d'altres fan tot el contrari. Els investigadors s'han centrat darrerament a buscar mons potencials entorn de les estrelles nanes vermelles, ja que són les més comunes, un 80% del total.
Però un nou estudi ha apuntat que aquest tipus de sistema solar resulta, fins on sabem, poc apropiat per tenir vida, ja que les nanes vermelles són més fredes i petites que el Sol, de manera que els planetes, per estar situats a la zona habitable (la que permet tenir aigua en estat líquid), haurien de ser molt més a prop de l'estrella que no pas la Terra ho està de la seva, i això sotmetria el planeta a un clima espacial molt agressiu que podria destruir la seva atmosfera. Segons un model informàtic desenvolupat a la Universitat de Michigan, fins i tot en el cas que es disposés d'un camp electromagnètic similar al del nostre planeta, els vents solars podrien superar-lo i convertir la zona en un paratge hostil per a la vida.
