En els darrers ce nt anys hi han hagut tres presidents catalans que han tingut l'audàcia de trencar en un moment concret del seu mandat amb la noció unitarista de la sobirania política espanyola. Fa cent anys Enric Prat de la Riba –fill de propietari rural– va liderar la primera estructura estatal diferenciada de l'espanyola des de la capitulació de Barcelona el 1714. El seu discurs inaugural no deixa cap mena de dubte respecte a la voluntat trencadora del seu projecte: “La Mancomunitat clou un període i n'obre, n'inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre, que és el demà, que és l'esdevenidor, que és el desconegut.”

El president Francesc Macià –fill d'un pròsper comerciant d'oli de les Borges Blanques– proclamà l'any 1931 la República Catalana com a estat integrant de la federació de repúbliques ibèriques. No era una declaració d'independència però sens dubte va tenir un efecte trencador, sobretot si es contraposa a la proclamació de la República espanyola que des del balcó oposat fa el “moderat” Lluís Companys. La prova és que al cap de pocs dies, tres ministres del govern espanyol es reunien amb Macià al Palau de la Generalitat per negociar i aigualir la naturalesa sobiranista de la proclama. “Fou el dia més trist de la meva vida”, va confessar el president.

El mes de novembre d'aquest any, Artur Mas –fill d'un empresari tèxtil– va confirmar la convocatòria del poble català a votar sobre la independència de Catalunya. La fiscalia espanyola –fent seva l'opinió de la majoria de polítics espanyols i d'una minoria de catalans– ha declarat la convocatòria com una desobediència criminal de les resolucions del poder judicial espanyol. Mai cap altre polític català havia arribat tan lluny.

Els tres presidents trencadors tenen un origen social comú: les classes benestants catalanes. I mai se n'han amagat. Ben al contrari, la seva manera de vestir sempre s'ha caracteritzat per la més formal ortodòxia que distingeix aquestes classes benestants: vestit fosc uniformat amb camisa blanca rematat amb una impecable corbata (Prat de la Riba usava corbatí). Provi el lector
d'entrar a les webs de fotografies de cada un tres presidents i comprovarà que no hi ha ni una sola instantània que
sigui excepció a la regla de la corbata. Darrere d'aquesta imatge, els tres
presidents han aconseguit portar a posicions sobiranistes capes socials conservadores (en el sentit planià del terme: que tenen patrimoni a conservar) poc amigues d'aventures però imprescindibles per conformar la majoria social transversal que sustenta els seus respectius projectes.

No podem menysprear els símbols, els quals Sigmund Freud considera expressió indirecta de l'inconscient. L'ésser humà relaciona objectes de la vida real amb conceptes que la defineixen de tal manera que un símbol ens remet a un referent de la realitat. El mateix Freud veia l'ús de la corbata com un símbol fàl·lic afirmador de la sexualitat del mascle (el públic femení –també el masculí– que hagi llegit Les Ombres de Gray haurà pogut comprovar fins a quin punt és encara vigent la corbata freudiana). Anys més tard Carl Jung, principal deixeble del pare de la psicoanàlisi i molt més caut en la interpretació sexual dels símbols –aquesta fou la principal raó del seu distanciament– va desenvolupar el concepte de “l'inconscient col·lectiu” prenent com a exemple precisament l'ús masculí del vestit amb corbata. Té escrit Jung: “El símbol de la corbata constitueix contingut de la psique que va més enllà de la raó. Quan veiem algú portant aquest complement, s'activen automàticament els ‘arquetips arcaics' que diuen a l'inconscient que aquell que vesteix formalment és algú ‘agradable', ‘té èxit', ‘és de fiar', ‘és algú popular' i moltes més idees favorables que es creen davant d'algú vestint d'aquesta faiçó.”

A la vista de tot això, recomano als nostres polítics que com a matèria de reflexió en la negociació de la llista única de les eleccions plebiscitàries, tinguin en compte la història i la psicoanàlisi, i sense deixar de seguir la consigna gramsciana d'“instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència; emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme; organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”, no oblidin preservar la corbata del president com a complement ideal per lluir al cantó d'altres estètiques, no per contraposades menys necessàries, en la imatge pública d'una candidatura de país amb vocació majoritària.