¿Quina és la norma que aplica el Diccionari Normatiu Valencià per a resoldre el problema de l'accentuació de la “e” tònica de les paraules? No sembla que n'aplique cap. Com hem vist, trobem cinc solucions diferents i, segons de quina paraula es tracte, se n'aplica una o se n'aplica una altra. A més, hi ha paraules que admeten com a normatives les formes amb dues grafies diferents però amb una única pronúncia, cosa que em sembla bastant estranya.

Cal estudiar novament aquesta qüestió i donar una solució normativa que siga senzilla, pràctica i raonada i que no complique la vida als usuaris de la llengua.

Tota aquesta problemàtica podria haver-se evitat si, quan es va elaborar la norma per a accentuar gràficament les paraules de la nostra llengua, s'haguera decidit que l'accent gràfic marcara només la força de la pronúncia i no l'obertura de les vocals. D'eixa manera, només hi hauria una classe d'accents, no dues. Tindríem, doncs, només accents aguts (com en castellà) o només accents greus (com en italià), però no aguts i greus alhora. De la mateixa manera que ningú té cap problema per a saber que la “e” de neu és tancada i la “e” de peu és oberta, malgrat que no hi ha res que indique gràficament la diferència, tampoc hi hauria hagut cap problema per a saber si una “e” que du un accent damunt és oberta o tancada. Es va complicar la normativa sobre accentuació gràfica amb la indicació de l'obertura de les vocals i, com diuen els mallorquins, aquelles noces duen aquests bescuits. A hores d'ara, evidentment, ja no té remei la cosa.

Ara ens correspon als valencians decidir quina solució donem a l'accentuació de les “ee ”que nosaltres pronunciem tancades i en català oriental es pronuncien obertes.

Jo, quan cal accentuar les paraules, pose sobre les “ee” obertes, accent greu, i sobre les “ee” tancades, accent agut (café, comprén, francés, véiem, interés, entés, etc.), d'acord amb la manera en què les pronunciem els valencians, excepte en els mots què, perquè i València que els escric, excepcionalment, amb accent greu damunt la “e”, malgrat que els valencians els pronunciem sempre amb “e” tancada, perquè, per ara, és un acord acceptat per tots els que emprem les normes de Castelló. En els cultismes que no es coneixen en la llengua popular, pose l'accent que indica el DNV.

El meu criteri coincidix quasi completament amb el que exposa el professor Abelard Saragossà en el seu treball “Els valencians ¿com hauríem d'accentuar les es (sorprés o sorprès)?” que es pot trobar en la web de Taula de Filologia Valenciana. Em permet suggerir la lectura del citat treball.