Josep Llimona (Barcelona, 1864-1934) és un cas extrem d'artista que en vida va assolir les cotes màximes de glòria i després de la seva mort es va tornar pràcticament invisible. Llimona ho va ser tot. Va produir com un foll i va rebre tots els premis i reconeixements possibles. En definitiva, es va erigir en l'escultor més important del modernisme i en el nexe amb la següent generació noucentista. La seva mort no va poder ser més sentida per tothom, amb el president Companys encapçalant el dol. Però els plors van durar poc. El 1940, acabada la guerra que ell ja no va veure, el nou règim va maleir el seu catalanisme i va decidir enretirar de la via pública una de les seves obres icòniques, l'escultura d'homenatge al Doctor Robert.

Als anys setanta, es va fer una campanya per restituir la peça i, per fi, a mitjan anys vuitanta, se li va trobar un lloc, a la plaça de Tetuan –originàriament, s'imposava a la plaça de la Universitat. D'entre les persones que van participar en aquella crida, hi havia l'arquitecte José Manuel Infiesta, que anys després, el 2011, va poder complir el seu somni d'obrir un museu a Barcelona on poder reivindicar figures de l'art català de la personalitat de Llimona. Per a Llimona, el silenci s'ha fet etern: més enllà del menyspreu que va patir durant la dictadura, la seva no-adscripció als corrents avantguardistes l'ha apartat del cànon dels museus. Ha quedat tan relegat que és carn de reserva.

El museu d'Infiesta és el MEAM, sigles del Museu Europeu d'Art Modern, situat en un punt de la ciutat privilegiadíssim, el carrer Barra de Ferro, a quatre passes del Museu Picasso. I el cert és que aquest any tenia un compromís irrenunciable amb Llimona, perquè en fa 150 del seu naixement. “Ningú ha fet res en tot l'any per recordar-lo. Va ser un gran artista, un dels més grans del segle XX, i alhora va ser un prohom destacat quan va presidir la Junta de Museus en una època tan decisiva per al progrés cultural del nostre país”, subratlla Infiesta. Ell sí que l'ha volgut recordar amb una exposició antològica, la més exhaustiva que mai ningú li ha organitzat.

Una passejada per l'obra de Josep Llimona. 150 anys (fins a l'1 de març) reuneix pràcticament tota la seva producció, una seixantena de peces procedents de diversos museus i col·leccions particulars que ressegueixen una trajectòria precoç. Amb només 10 anys, ja tenia neguit creatiu. Retrat del senyor Barrau, una terracota inèdita en mans dels descendents de l'artista, és el primer signe de genialitat que recull l'exposició. Però també el té el bronze El fill pròdig, amb el qual va guanyar la Pensió Fortuny, la beca que donava l'Ajuntament per poder estudiar a Roma. Tenia 15 anys.

A la mostra, hi és tot, excepte el que no hi pot ser: la multitud d'obra pública que va gestar per a tants espais i racons de la seva ciutat. Una obra que continua dempeus i que fa de Llimona un dels creadors més ben representats al paisatge urbà barceloní. I, tant o més interessant, tampoc no hi pot ser la seva immensa producció funerària. Llimona és omnipresent en els cementiris de gairebé tot el país. “Pesi a qui pesi, sempre serà un artista popular perquè està integrat en les vides quotidianes de la gent”, exclama Infiesta. Qui no s'ha emocionat amb la delicadesa i el dolor del seu Desconsol, la mítica escultura del parc de la Ciutadella? A diferència del monument al Doctor Robert, no va ser suprimida. Això sí, als vuitanta, es va substituir per una còpia perquè l'original, a les reserves del MNAC, no es deteriorés.

Menys és més

En el seu 150è aniversari, el museu de referència de l'art català li ha jugat involuntàriament una mala passada. En la nova presentació de les col·leccions d'art modern, tan celebrada, Llimona s'ha fet més petit. S'exposen menys escultures –tres– però s'hi han incorporat dibuixos –també tres. Tot llueix molt millor, això sí. El MNAC, que fa deu anys va dedicar una exposició als germans Llimona –Josep, l'escultor, i Joan, el pintor–, ha col·laborat amb diversos préstecs en la retrospectiva que ha impulsat el museu privat.

Llimona va ser un dibuixant virtuós, faceta que també escodrinya la mostra del MEAM. Les escultures i els dibuixos conviuen amb una pila de fotografies mai vistes que confessen molts aspectes del temperament de l'artista. Alt com un sant Pau, amb unes mans enormes. Sempre sol treballant al seu taller. Extremadament reservat. “Va quedar molt afectat per la prematura mort de la seva dona i de quatre fills seus. Es va tornar introvertit i això explica en bona part l'essència de la seva obra: és com si a partir de llavors anés deixant trossets seus en cada escultura que feia”, explica Natàlia Esquinas, la comissària de l'exposició, que està culminant la seva tesi doctoral sobre Llimona. Esperançador per tal que les noves generacions d'estudiosos parin més atenció al llegat de Llimona.