Hipocresies, divisions i altres qüestions

S'acosten unes noves eleccions i una vegada més s'esmolen i van enllestint-se plomes, càmeres i flaixos per tal enregistrar com cal els esdeveniments polítics que acapararan les portades dels mitjans d'informació; tot i que en aquesta ocasió, pareix que estem vivint moments històrics que ens duran, potser, a una nova transició, un canvi de règim o vés a saber què.

Tampoc s'ha d'oblidar que continuem immersos en una crisi econòmica ben globalitzada, i això, sens dubte, condicionarà el nostre futur. Hem d'esperar, però, que el Govern i la Troika, no aconseguisquen “hel·lenitzar” la nostra societat. Aviats estem!

Però anem al que anàvem: Per un costat a l'Estat espanyol tenim una esquerra, com d'habitud, fragmentada i dividida en mil tendències i semitendències semblants però diferents; tot i que continue pensant que aquesta és, precisament, una de les característiques que distingeix l'esquerra de la dreta; a saber, la capacitat d'autocrítica, la manifestació d'idees diferents i la dèria per la justícia social. Dissortadament, però, aquest tarannà polític que engrandeix i ennobleix l'ideal esquerrà (som fills o néts de la Il·lustració francesa, el racionalisme, el socialisme utòpic i l'acràcia: romanticisme pur i dur), és el seu punt més feble que sap aprofitar la dreta, sempre més pragmàtica, monolítica i, sobretot, hipòcrita. Perquè aquest és, pense, un dels trets més importants que caracteritza l'ideal conservador; i digueu-me subjectiu i partidista tantes vegades com voldreu. D'acord, faig un exercici de reduccionisme polític brutal, però crec que la manera més ràpida i clara d'anar directe al moll de l'os és simplificar, és a dir, fer una síntesi breu i diàfana de tot plegat.

La unitat tradicional de la dreta espanyola, a hores d'ara, no els ve de la força carismàtica d'un líder ni de la defensa d'una ideologia determinada, sinó de la seua capacitat intrínseca per a ocultar el seu pensament real (habitualment relacionat amb la defensa del seu capital, els seus privilegis i el seu poder). Vet aquí, la que és —per a mi— la principal diferència entre dreta i esquerra, entre ideal conservador i progressista: hipocresia (simulació de qualitats i sentiments), mentides i enganys, contra honestedat, autocrítica i divisió.

Així, quan la dreta (i el seu braç ideòleg, l'Església catòlica) decideixen manifestar-se de manera misògina i masclista contra la dona, no ho diuen, és clar, d'aqueixa manera, diuen que ho fan per a defensar la vida i abolir el seu dret a no concebre i avortar. O quan decideixen manifestar-se massivament contra el dret dels homosexuals a legalitzar lliurement la seua vida en parella, no ho fan per homofòbia ni per odi als diferents, ho fan, asseguren, per a defensar la família (nyas, tasta! Imaginació no els en falta!).

O quan s'oposen al dret del poble català a decidir el seu futur i a l'autodeterminació, no ho fan perquè malgrat odiar la llengua i la cultura catalanes, en són plenament conscients que els necessiten i no poden funcionar sense; ho fan pel bé d'Espanya (això no deixa de tindre un cert sentit, tot i que una mica pervers) i, sobretot, per amor a Catalunya; que és com si una sangonera declarara el seu amor incondicional al gos que “habita”.

Qui açò subscriu, no ha ocultat mai ni el seu independentisme catalanista (continue pensant, tossut com sóc, que l'única manera de defensar la cultura i la llengua dels valencians és la unitat política amb els catalans i els mallorquins) ni les seues idees esquerranes que sovint freguen o ultrapassen el pensament anarquista; però per una volta crec que seria bo oblidar les nostres diferències i fer un front comú, un front popular per a no pas permetre que la dreta ultramuntana i neofranquista continue destrossant aquesta terra i tots els assoliments socials que tant han costat d'aconseguir.

Sico Fons dixit.