Davant de l'Arts Santa Mònica hi havia una llarga cua formada sobretot per adolescents i joves, alguns dels quals amb un llibre de fotografies. Era Sant Jordi, a l'horabaixa, i els de la cua esperaven torn per arribar fins a Jessica Lange, l'autora de les fotografies reunides en el llibre i en l'exposició inaugurada aquell dia al centre de cap al final de la Rambla. Amb en Raúl i la Marga, que havia trobat casualment a la Boqueria, hi vam entrar per l'altre costat de la porta per on passaven els de la fila i, descobrint que Lange estava amagada darrere d'un biombo a la planta inferior de l'edifici, vam poder accedir tranquil·lament al segon pis, on s'exposen les fotos amb el títol d'Unseen, com també s'anomena el llibre que fa de catàleg de la mostra. Fotos en blanc i negre de mainada que juga, de gent adormida, de vies de tren nevades, de carreteres a la nit, de dones que miren darrere d'una finestra, de joves malenconioses reflectides en un mirall, de màscares mexicanes, d'ombres allargades, de cases ruïnoses. Sí, hi ha alguna cosa relativa a l'ocult, al desconegut. De fet, en tota imatge (i paraules) amb voluntat poètica hi ha alguna cosa oculta, desconeguda, que no és a la seva superfície. Hi ha el desig de fer visible alguna cosa amagada i alhora de mantenir-la oculta. O potser allò que s'hi amaga, a la vegada que s'hi mostra, és qui ha fet aquestes imatges. Ho va dir Jessica Lange presentant la seva exposició a Barcelona: “En aquestes fotografies hi ha reflectides les meves emocions, els meus estats anímics, la meva visió del món.” I el llibre du una citació de Kant: “No veiem les coses com són. Les veiem com som.”

Quan vam baixar encara hi havia molta cua i, després de manifestar la meva sorpresa pel fet que hi hagués tanta gent jove, els meus amics em van dir que Jessica Lange és una de les protagonistes d'American Horror Show, una sèrie televisiva amb cases encantades, on conviuen malament els vius i els morts, i en la qual encarna una dona que va matar el marit, després de descobrir que l'enganyava amb l'assistenta, i té un nét terrible que personifica el diable. Ai, carai. Per ells, doncs, Lange és l'actriu madura (o hauria de dir vella?) d'una sèrie televisiva. Descobrint-ho em vaig adonar que per mi encara deu ser aquella jove actriu que va revelar-se fa més de trenta anys, a primers dels últims vuitanta, amb una gran intensitat interpretativa i també amb molta força eròtica. Aquella que a El carter sempre truca dues vegades, de Bob Rafelson, feia l'amor violentament amb Jack Nicholson a la taula de la cuina d'un motel de mala mort? En part sí, però sobretot la de Frances, una pel·lícula en què Lange va encarnar Frances Farmer, una actriu dels anys quaranta que, contractada per la Paramount, va pagar molt cara la seva insubmissió als dictats de Hollywood. Tenia una considerable afició a l'alcohol, però era la seva actitud rebel allò que resultava insuportable als mandarins de l'estudi, que van convertir la seva vida en un infern amb la contribució de les institucions policials, judicials i psiquiàtriques. Després d'una nit de borratxera agressiva, van internar-la una temporada a la presó, el principi d'un infern que va continuar més tard en centres psiquiàtrics.

Jessica Lange no només va interpretar Frances Farmer, sinó que, defensant la seva insubmissió i transmetent la seva fragilitat, va fer una creació memorable. Els joves de la cua, evidentment, estan més a prop de la Jessica Lange actual, però la de Frances continua existint i no només perviu en el meu record. Induïda per Manel Guerrero, el subdirector de l'Arts Santa Mònica, també vaig dur un exemplar d'Unseen a Jessica Lange perquè me'l signés. Jo li vaig dir que recordava Frances. Em sembla que em va somriure.