Així, cridada alta i clara, com si fos una proclama que es fa lema a la capçalera d'una manifestació, però alhora dita amb el somriure sorneguer de l'actor Joan Massotkleiner i amb tot l'ímpetu de què és capaç, però en un context més recollit, el del claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles, l'últim capvespre de la primavera, el “volem el pa sencer”, una de les frases més identificatives de Tot explota pel cap o per la pota d'Ovidi Montllor, va ressonar amb tota la càrrega reivindicativa implícita i va fer aixecar dempeus el públic de l' Aphònica , aplaudint i amb més d'un “bravo” espontani i devot. Perquè “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Emocionant. Tant perquè era el final de l'espectacle –va ser en un dels dos bisos “gents preparats”, dit amb el mateix to burleta de l'actor torroellenc– com perquè era el clímax d'una hora en què s'havia alternat la delicadesa i la força de la veu amb l'acompanyament musical més senzill i més difícil: la guitarra. I la sensibilitat la hi posava la paraula dels poetes, des de Salvat-Papasseit a Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol i Pere Quart, però, sobretot, el record i la reivindicació d'Ovidi Montllor, de qui enguany és el vintè aniversari de la mort i a qui Toti Soler fa més present en l'espectacle poètic i musical L'Ovidi, poema sense acabar acompanyat de Gemma Humet, neboda del cantant Joan Baptista Humet i una de les joves cantants emergents, i de la veterania de l'actor Joan Massotkleiner. Hi va haver alguns moments significatius. La carícia vocal de Gemma Humet pren un cos diferent quan canta Fera ferotge o el Perquè vull!, per recuperar la finesa de la cantant més tendra amb Homenatge a Teresa. També Toti Soler li va cantar a l'amic a Què et sembla, Toti?. I a Joan Massotkleiner li va tocar el paper, no humorístic, però sí de posar-hi el contrapunt quan tanta lírica et fa encongir el cor. Així ho va dir quan va presentar Mira qué gitano soy, amb barret inclòs, i quan, al final de recitar Record de Solsona de J.M. de Segarra, li va sortir un crit sonor, més terrenal que sortit de l'ànima, d'aquells que et vénen de sorpresa quan una abella decideix culminar l'actuació amb una picada. “Ella morta i jo pessigat”, va dir Massotkleiner, a tall de vers, ben bé com si fos la postdata del poema.