Tren cap a l'èxit
Amb ‘La noia del tren', Paula Hawkins supera els rècords d'‘El codi Da Vinci' i ‘50 ombres d'en Grey'
L'alcoholisme,
la maternitat i les relacions de parella són els eixos d'aquesta novel·la
Quan agafem el metro o el tren, quants cops imaginem la vida de la gent que està al nostre voltant? Això és el que fa la Rachel cada matí quan va amb el tramvia, inventar la rutina d'un matrimoni que veu per la finestra. Són la parella perfecta, amb la vida perfecta, justament la que ella no té. Ronda la trentena, comparteix pis, no té feina, tampoc té parella i té un petit problema amb l'alcohol. Així passa les hores fins que un dia, de sobte, té l'oportunitat d'entrar dins les vides que tan sols havia imaginat.
La Rachel és La noia del tren, la novel·la amb què Paula Hawkins ha sortit de l'anonimat. Nascuda i criada a Zimbabwe, Hawkins viu a Londres des del 1989, i abans de decidir-se per la ficció va treballar quinze anys de periodista.
Tot i que havia escrit quatre novel·les abans, no se sentia “gaire còmode amb el gènere que feia”, admet. Amant de l'estil de Patricia Highsmith i de Ruth Rendell, sempre havia volgut escriure un thriller: “Si ho faig, ho he de fer bé, vull que sigui un èxit”. I així ha estat. La noia del tren ha venut més de 5 milions d'exemplars en sis mesos, ni El codi Da Vinci –best-seller per excel·lència–, ni Harry Potter, ni 50 ombres d'en Grey van assolir aquestes xifres en tan poc temps.
Reiteradament comparada a Perduda, de Gillian Flynn, La noia del tren “és molt diferent”, afirma l'autora, i opina que és més semblant a La ventana indiscreta, de Hitchcock, ja que “hi ha molts temes del film que apareixen al llibre; sobretot la sensació de dubte d'un mateix, de paranoia”. Perquè el fet que la protagonista tingui problemes amb l'addicció –“pensem que l'alcohòlic és un home gran que beu whisky al matí, però no és així”– fa que el seu testimoni no sigui del tot fiable, però això, lluny de frustrar el lector, l'enganxa perquè “ha d'esbrinar què és real i què no ho és”.
El llibre està narrat a través de tres personatges femenins que donen veu a tres dones molt diferents, però amb problemes comuns, com ara la maternitat, perquè a l'edat que tenen “es pot tenir molta pressió, és el moment de pensar en la seva identitat com a mares i això no passa amb els homes”, sentencia Hawkins.
Agatha Christie no sabia qui seria l'assassí fins que no escrivia el penúltim capítol i, tot i que és un referent per a Paula Hawkins, no comparteix el mateix mètode. “Jo no seria capaç d'escriure un llibre sense saber com acabarà”, confessa rient. Tot i que no esperava l'èxit rotund del seu primer thriller, ja està preparant la seva pròxima novel·la. S'ha posat el llistó ben alt.