L'últim home a dir la paraula ‘oc'

Vet aquí una nouvelle estranya i fascinadora alhora. El protagonista és un malalt terminal de càncer que decideix passar els seus últims dies lluny de la família: “Aquest temps, el vull per a mi, serà meu i de ningú més.” La intenció és arribar-se fins a París. Però, finalment, saltarà del seu vagó a Clarmont d'Alvèrnia, perquè “en tenia un tip, d'aguantar-me dret dins aquell tren”, i aquí comença el seu agònic periple. Ha pogut treure diners del banc i, doncs, no ha de patir per la subsistència ni per l'allotjament. Clarmont, que en francès es diu Clermont-Ferrand: la ciutat on hi ha la fàbrica de Michelin. Aquella en què Eric Rohmer va ambientar la pel·lícula Ma nuit chez Maud.

El títol original occità és un altre: Lo libre dels Grands Jorns. Escrita amb nervi, amb unes frases que punxen, és, pel tema, una obra crepuscular. També ho són, per posar dos altres exemples ben diferents, L'illa, de Gianni Stuparich, o El mar, de John Banville. Totes tres, protagonitzades per persones malaltes, que estan a punt d'acomiadar-se d'aquest món.

La diferència argumental entre els dos títols citats i el que comento aquí és que, en el de l'italià, el pare malalt es fa acompanyar del fill en el seu darrer viatge a l'illa natal i, en el de l'irlandès, la dona a qui un metge ha pronosticat un temps de vida molt breu està assistida, en tot moment, pel seu marit (que recordarà una vella història d'infantesa).

En el cas de l'obreta de Bodon, el protagonista, com he apuntat, marxa sol a ben morir. I acabo d'escriure això i m'adono, de seguida, que no dic del tot veritat: no se'n va sol, ni s'està sol. L'ha acompanyat, en el seu viatge de moribund, la llengua occitana, a la qual tothora es compara. Amb ell, morirà tot un món: el que es deia amb la llengua maternal, el de l'idioma que va tenir el més alt prestigi amb la literatura trobadoresca, el de la cultura que va merèixer el premi Nobel en la figura de Frederic Mistral: “Món de la meva llengua. Oc: la primera paraula, que s'ha perdut. I les altres tot seguit.”

A partir d'aquí, el plany per l'occità va de bracet amb l'elegia-estada del protagonista innominat a Clarmont, d'una seca bellesa. Al començament, l'home fa tot d'accions diguem-ne naturals: s'hostatja en un hotel, tria un restaurant per dinar, beu vi (beu molt de vi), busca una prostituta per passar una estona de plaer. A partir de la meitat de la novel·la, però, assistim a alguns capítols més sorprenents, que tenen una intenció simbòlica (i que, més que no pas trencar la línia narrativa realista que ha imperat fins a aquell moment, aposten per l'estranyesa de la vida en les seves diverses expressions i per la comparació figurada amb la qüestió de la llengua): el d'una dona que naturalitza cadàvers tot petrificant-los, el de la casa Marxilhat, on el protagonista és llogat com a actor porno... fins arribar al deliri del final, en què descobrim que, en aquesta mateixa mansió, algú ha tingut l'estrambòtica pensada d'assajar un foll experiment per mirar d'aconseguir la immortalitat humana.