Treballs de dones per a dones
Fins al 9 d'agost es pot visitar al Museu de Lleida la mostra d'indumentària ‘El fil invisible'
S'hi exposen prop d'un centenar de peces de roba d'aixovar del segle XX i de la primera meitat del XX
Al Museu de Lleida s'hi conserva una impressionant col·lecció de tapissos flamencs del segle XVI originaris de la Seu Vella. També hi ha luxós i antic vestuari litúrgic. I, fins tot, joies d'època visigoda, dels segles VI i VII. Però fins al 9 d'agost, la moda que triomfa en aquest equipament cultural és una altra. La sala d'exposicions temporals del Museu de Lleida acull una selecció de 90 peces de roba d'aixovar. Roba interior femenina de quan no existia la licra ni la roba elàstica, camises de dormir, vestits de bateig, llençols i estovalles brodats. Formen part de la col·lecció particular d'indumentària de Victòria Antó, formada per prop de 400 antiguitats. La tria l'ha dut a terme la comissària de l'exposició El fil invisible: dones que cusen, Rosa Maria Martín, historiadora especialitzada en tèxtil. Martín ha volgut explicar a través d'aquests objectes de la quotidianitat domèstica una història que avança del segle XIX al 1960 i valorar “el treball de dones per a dones”. Blanc sobre blanc. Mans anònimes que, en paraules del president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, “van elevar entre puntada i puntada un treball pacient i silent a la categoria d'art”.
Però no es tracta tant d'incidir en l'interès artístic d'aquestes peces, sinó de valorar un llegat menystingut durant temps, un patrimoni domèstic. De dignificar el treball de les cosidores, especialment de les puntaires, que feien filigranes de gran bellesa sense cap tipus de reconeixement.
Cotilles reals i metafòriques
A la vegada, a través de la llenceria femenina es fa un recorregut per l'evolució de la moda, que no deixa de ser un resum gràfic de com la dona s'ha anat traient cotilles físiques i metafòriques per guanyar la seva llibertat. A l'exposició s'hi exhibeixen calces llargues, que arriben fins als genolls. Algunes tenen l'entrecuix obert. S'ha de tenir en compte que s'utilitzaven en els temps en què s'usava molta roba i poc sabó, com en el títol de la novel·la de Montserrat Roig. Són peces que, malgrat ser concebudes per al seu ús quotidià, presenten molts detalls de qualitat. Amb els anys, les calces es van escurçant fins arribar al que avui en diríem culottes. També hi ha sostenidors fets a mà sense cap tipus de roba elàstica. Enagos que donarien volum a les faldilles, cotilles, gorres perquè no s'embrutessin tant els cabells i, sobretot, camises de dormir, que són les peces estrella de la col·lecció de Victòria Antó. La majoria són molt tancades i elaborades amb un cotó de gran qualitat però gruixut, seguint un concepte vuitcentista. Potser perquè s'utilitzaven quan la calefacció era cosa de ciència-ficció i al món regnava l'estricta moral victoriana. Amb els anys perdrien les mànigues i deixarien veure l'escot.
El fil invisible mostra també moltes peces d'aixovar infantil, sobretot vestits i complements de bateig, com també roba de la llar. Des de davantals a mocadors, jocs de llit i estovalles. Aquí també s'observa una evolució des del modernisme i l'art Déco fins a les produccions de mitjans del segle XX. Hi ha treballs de puntes i brodats molt interessants. I curiosos: un d'aquests acabats decoratius està fet amb cabell humà en comptes de fil.
“Però, sobretot, l'exposició l'hem concebuda com un homenatge a la dona”, assegura Carme Berlabé, conservadora del Museu de Lleida i coordinadora d'aquesta mostra. Dones anònimes que moltes vegades cosien per a elles mateixes, fent-se el seu propi aixovar. I dones que cosien per a altres dones de la burgesia. Cosidores que realitzaven els seus treballs a casa sense desatendre la feina domèstica. O quan es mecanitza el procés a la fàbrica, en què molt sovint s'havien d'endur la canalla. Se les coneixia com les “modistes de blanc”, perquè estaven especialitzades en roba d'aixovar. Peces de llenceria que feien a mà fins al segle XX, quan les primeres màquines elsva facilitar una mica –i només una mica– la feina.
“Difícilment es té l'oportunitat d'endinsar-se públicament als armaris, les arques, els mundos o els baguls més íntims de la llar i l'alcova”, destaca Josep Borrell, director dels serveis territorials de Cultura de Lleida. “Si et mires amb calma l'exposició observes que, deixant de banda el que avui són capaces de fer les màquines, els ordinadors, els robots i les impressores 3D, hi ha oficis que tot ells, tot el seu procés de creació, són art en el més pur estat”, hi afegeix.
Autèntiques joies que Victòria Antó va començar a col·leccionar fa trenta anys (vegeu l'entrevista) i que actualment consta de prop de 400 peces. Com a complement de la mostra, també s'hi pot veure el treball actual de joves cosidores del cicle formatiu de patronatge i moda de l'institut Guindàvols de Lleida, que han recreat peces de la col·lecció de Victòria Antó amb criteris del segle XXI. El passat i el futur units per un fil invisible.
