La història del premi Inmortal Ciudad de Gerona acaba en tots els relats allà on comença la del Bertrana, que en va ser, com ja se sap, la reacció indignada. La idea va ser de José María Gironella, llavors en plena popularitat per la trilogia de Los cipreses, i a l'alcalde Josep Bonet Cuffí el va entusiasmar tant la possibilitat de desempolsar els jaqués i els vestits de pedreria dels extints Juegos Florales, que el juny de 1967 va aconseguir que el ple aprovés per unanimitat la primera edició, prevista per les Fires del mateix any. La notícia va ser rebuda amb consternació, i tot i que hi va haver intents de negociar amb l'Ajuntament un lloc honrós per a la llengua catalana, la falta de cintura política va animar una colla de ciutadans a organitzar un premi alternatiu per mitjà d'una subscripció popular. Al final, aquella cosa immortal va morir tal com havia nascut, sense pena ni glòria. Només el van plorar, constatava Narcís-Jordi Aragó, “la mitja dotzena de senyores que hi anaven cada any a lluir el vestit nou”.

El paper dramàtic de l'Inmortal en la història del Bertrana, doncs, sembla limitar-se a fer d'esca del pecat, amb aquella convocatòria anacrònica, a finals dels seixanta, d'un concurs literari només per a novel·les escrites en castellà que va aixecar una polseguera inaudita. El setmanari Presència, que va tenir un paper actiu en la revolta ciutadana i aviat també en la campanya per a la creació del Bertrana, va publicar aquell mateix estiu un article de Jaume Ministral titulat “Un premio sin alma”, en què posava en dubte que un escriptor de Valladolid, posava per cas, fos capaç de reflectir l'esperit gironí que pretenia promoure l'Ajuntament si escrivia “córcholis” o “cáspita” en lloc del genuí “quins pebrots!”. Ministral, que s'havia vist involuntàriament compromès amb el premi en ser nomenat jurat sense haver-ho demanat (no va tardar gaire a dimitir), ironitzava al mateix setmanari sobre l'esperpèntica escena que esperava els convocants, tots ells catalanoparlants, si algun dia tornaven a casa per sopar i es trobaven que la dona se'ls dirigia en castellà. Fins i tot Maria Alonso, a l'“Alminar”, l'espai d'opinió fix que tenia a Los Sitios, va reprovar la decisió municipal aclarint que no era pas la literatura en castellà precisament la que necessitava estímuls.

El fet és que la llegenda èpica que ha envoltat aquella colla de bons ciutadans que el 1967 van plantar cara a un Ajuntament franquista ha estès una nebulosa de vaguetats sobre l'Inmortal, que en l'imaginari ciutadà s'identifica com un esdeveniment d'escàs ressò social, de durada breu i participació insignificant. La realitat és, però, que les cendres d'aquella cerimònia repatània van tardar onze anys a apagar-se, que la festa social d'alt rang que acompanyava cada edició congregava centenars de gironins vestits amb les seves millors gales, i que la suculència de la retribució econòmica (100.000 pessetes, augmentades a 250.000 des de 1970) va atreure un bon nombre d'escriptors, alguns de ben inesperats, com Joan Oller Rabassa (el venerable fill de Narcís Oller), el poeta Ramon Moix i Cusidó, el redimit Sebastià Juan Arbó, que retornava a la llengua mare, i, sobretot, una desconcertada Mercè Rodoreda, que va sortir-ne amb la cua entre cames. La descoberta de Mirall trencat entre les obres presentades a l'edició de 1974, que va guanyar Arbó amb La masia, ha estat tan descoratjadora, que n'hi ha que hi han volgut veure un descuit, però les cartes entre l'escriptora i el seu editor, Joan Sales, confirmen que l'elecció era del tot deliberada: la dotació de l'Inmortal era més temptadora (250.000 pessetes enfront de les 150.000 del Bertrana), i confiaven que l'escassa participació d'autors catalans, a penes tres o quatre, els aplanaria el camí. No va ser ni finalista, i Sales es va enfadar tant, que va acusar l'Ajuntament de “filldeputisme”.

Els noms de Rodoreda, Arbó o Oller poden sorprendre més d'un a causa de l'equívoc més estès sobre aquest premi desgraciat i que l'identifica de manera monolítica amb la llengua castellana. La veritat és que aquest requisit va ser rectificat ja en la segona convocatòria, quan en vista de les protestes ciutadanes es va decidir dividir el premi en dues modalitats, una per a novel·la catalana i una altra per a novel·la castellana, amb una retribució de cent mil pessetes cada una. L'experiment va durar poc, i a partir de la quarta edició es va convertir en un concurs bilingüe amb una dotació única de 250.000 pessetes, una de les més elevades de l'Estat (la del Nadal, per exemple, era de 200.000).

En la pràctica, el jurat adoptaria la solució salomònica de premiar una llengua o l'altra en anys alterns, però examinant la llista dels guanyadors es constata aviat que el repartiment no va ser ni de bon tros equitatiu. De les onze edicions de l'Inmortal (de 1967 a 1977), set van ser per a novel·les en castellà, i cinc en català, però la desigualtat augmenta molt més si es prenen en consideració també les obres destacades com a finalistes: cap no era catalana. En canvi, es va anticipar al Bertrana ampliant el cartell, a partir de 1974, amb dos premis més: el Julián de Chia per a treballs de recerca històrica, que guanyaria Lluís M. de Puig i en el jurat del qual hi havia Joaquim Nadal, i el de periodisme, que en un clima de censura tan manifest va ser desert en totes les edicions excepte el 1975, en què el va rebre Víctor Gay.