Haguessin estat els Beatles el fenomen que van ser sense la batuta màgica de Georges Martin? La química de les composicions Lennon-McCartney hagués estat la mateixa sense la modelació que va sotmetre als temes el músic, productor arranjador i compositor londinenc? La perspectiva del temps demostra que Georges Martin, mort ahir als 90 anys, va influir de manera definitiva en el seu èxit i transcendència.

El que va ser anomenat el “cinquè Beatle” –honor al qual també tindrien opció el mànager Brian Epstein o el bateria Pete Best, que no consolidaria el seu lloc al grup a causa de Martin– va saber transformar bones cançons en temes que han marcat història. I grans discos en obres que han esdevingut clàssiques.

Així, Please, Please, Me, tema que va donar nom al primer llarga durada dels quatre de Liverpool, havia estat concebut com una balada a l'estil dels roquers dels cinquanta. Martin, des dels mítics estudis d'Abbey Road, va accelerar el tema donant-li la factura d'un rock més contundent a l'estil del que s'aniria imposant en les noves tendències musicals, de les quals els Beatles en serien capdavanters. I és que Martin sabria moure la música dels Beatles de la reminiscència clàssica de molts dels arranjaments a l'experimentació avantguardista. I tot això, amb la base solida de cançons melòdiques de gran qualitat i comercialitat. El tema A Day in the Life del Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band de 1967 –una de les obres precursores de la psicodèlia– és un clar exemple de com la interactuació entre el grup i Martin va fer que els Beatles obrissin camins renovadors per a la música pop. Per enregistrar la cançó, amb una orquestra simfònica de 40 membres dirigits per Martin i McCartney, es va invertir més temps que el que havia calgut per fer tot el disc Please, Please, Me.

Aquest camí de trànsit cap a un nou pop s'havia apuntat amb el disc Revolver on, per exemple, s'obria la porta a les músiques del món amb George Harrison tocant el sitar, que ja havia utilitzat en l'anterior àlbum Rubber Soul. A la banda sonora de la pel·lícula Yellow Submarine, George Martín hi contribuiria amb temes de gran lirisme.

Però de la mateixa manera que hi va haver un final pels Fab Four, abans, la relació entre Martin i els seus nois es va trencar.A Let it be, tot i haver-ne fet les primeres mescles, Martin –que havia estat ajudat per Alan Parsons– va cedir el lloc a Phil Spector, que va realitzar les mescles finals del disc.

Malgrat el trencament, va continuar col·laborant amb McCartney (Ebony and Ivory, amb Stevie Wonder, i Say, Say, Say, amb Michael Jackson, Live and Let Die).

També va treballar amb Shirley Bassey (Goldfinger), Robin Gibb (Oh! Darling), America (Lonely People), Matt Monroe (Walk Away) o Elton John (la versió dels noranta del Candle in the Wind). El cantant britànic va escriure ahir a Facebook: “Representa el final d'una època meravellosa.”