El mateix Roger Mas ho va dir entre les primeres cançons del concert: “L'any que ve farà vint anys que vaig començar i en el novè disc s'ha arreglat i l'he pogut gravar només amb veu i guitarra.” I realment va resultar una gran gosadia sortir a tocar només amb la guitarra acústica, en un concert de folk pur, per presentar el seu disc Irredempt, del qual va fer pràcticament tots els temes.

El to monocord de la veu el va compensar amb bones dosis d'humor i sornegueria sobre la seva mateixa persona, una demostració de taules i també de savoir faire, a part de l'innegable talent que l'ha convertit en un veterà en un territori hostil per a la cançó. Roger Mas acumula gairebé vint anys al damunt de l'escenari i L'Auditori li va saber reconèixer els mèrits amb una bona entrada, tot i la nit adversa, el futbol i altres elements desfavorables. Assegut en una cadira, davant d'un joc de miralls i llums dissenyat per Lluís Danés, Roger Mas es va trobar còmode al llarg dels més de vint temes, que va interpretar en aproximadament una hora i mitja d'actuació. No es va fer gens llarg.

Va començar amb Caminant abans de La margera, primera peça del nou disc, abans d'introduir-nos en Lo comte Arnau versió Verdaguer, en què la llegenda dramatitzada sobre el bé i el mal, representats pel cavall blanc i el negre, ens va dur amb intensitat cap als clímaxs que tan bé sap introduir el cantautor de Solsona. Amb la guitarra sola em recordava els bons temps de Ramon Muns i la força de Jaume Arnella per no parlar d'aquell gran astre de la cançó protesta nord-americana: Phil Ochs. Roger Mas va explicar-nos una sessió del possible nou disc de Jaume Sisa, en què va plorar escoltant-lo, va fer-nos revisitar Ramon Llull i es va deixar caure, com qui no vol la cosa, dins un nou tema, Mort als somnis, d'una gran plasticitat i elegància: “Camí torrat i sense final, / herbes i arbres a cada costat. / Sol i lluna sempre presents, / les ombres esperen en algun racó.” El camí ja estava traçat i, tot i que el disseny de l'espectacle era intimista, el públic tenia ganes d'aplaudir, riure-li les gràcies i, fins i tot, fer palmes.

Sense cobla es va atrevir a fer una sardana. La quantitat d'hores que ha passat amb la seva inseparable guitarra li donaven ales i el concert guanyava mentre ens va explicar com va arribar al poema de Goethe, una de les cançons importants del nou disc. Tot i les versions de Bofill i Ferro o de Miquel Desclot, Roger Mas va preferir una versió pròpia, amb Oriol Prat. Ell la va introduir dient que havia de representar tots els papers de l'auca com El bandoler, de Lluís Llach, però em va recordar la Joan Baez més inspirada dels primers anys.

També va sorgir ben lluent la gairebé inintel·ligible Pregària, amb l'obsessiu “vine a mi, vine a mi...”. El to country d'El calavera, sobre el drama dels que dormen als caixers, ens va portar fins als bisos, en què l'Oda a Francesc Pujols, provinent del celebrat Mística domèstica, del 2005, va tenir el toc genial i ple de romanços del pensador català. Recordo el jove Roger Mas quan venia als recitals de poetes amb la seva guitarra. Avui la poesia la fa ell i també divulga els clàssics. S'ha fet un jove veterà pel pedregar de la cultura catalana. Quan el sents, t'adones que és la comunió entre música i poesia. La personifica.