És la dictadura dels cantants. Si l'absent és el guitarrista –ja no diguem el baixista o el bateria–, se'l reemplaça amb qualsevol altre,
i la marca (el rock a l'engròs i corporatiu ja
fa temps que va d'això, de marques) probablement ni se'n ressentirà. Si qui falla, però, és el cantant, ja et pots armar de paciència per defensar el teu dret a continuar existint, i de confiança perquè els estadis on toques no es converteixin en pavellons i els pavellons, en clubs.

És el tema permanentment damunt la taula de Brian May (guitarrista) i Roger Taylor (bateria), que 25 anys després de la mort de Freddie Mercury continuen capficats –a diferència del baixista John Deacon, jubiladísssism– a fer lluir la flamant marca Queen en escenaris de tot el món. I coses del negoci: si l'any 2008, amb l'històric i molt respectable –però iaio com ells– Paul Rodgers de cantant, mig omplien el Palau Sant Jordi, ahir, amb Adam Lambert, segon classificat de la vuitena edició del concurs televisiu American idol, van exhaurir totes les localitats. “Estimeu Adam Lambert?”, va preguntar Taylor en un moment del xou. La cridòria no va deixar lloc al dubte. Operació comercial astutament resolta.

Convençuts, doncs, que el xou ha de continuar, May, Taylor i aquest impossible Freddie Mercury 2.0 que és Lambert van pujar a l'escenari del Sant Jordi amb ganes de fer feliços 16.000 espectadors. Van començar forts. Una introducció del tema central de Flash Gordon, The hero, Hammer to fall, Seven seas of rhye, Stone cold crazy, Fat bottomed girls, Play the game, Killer Queen –amb Lambert escarxofat en una trona–, I want to break free i Somebody to love. Quasi tot el protagonisme, fins llavors, per al cantant, que –amb tot el públic, finalment, dempeus– va deixar pas a Brian May per, primer, fer-se una selfie i, després, cantar Love of my life amb Mercury virtualment a la pantalla, en forma d'ull gegantí, del fons de l'escenari. Taylor, a continuació, es va posar en primer pla per cantar These are the days of my life i deixar, a continuació, que Lambert –un cantant amb més tècnica que sang– agafés de nou les regnes d'un concert, des d'aleshores, amb un hit rere l'altre: Under pressure (tribut a Bowie a la pantalla), Crazy little thing called love, Don't stop me now, Another one bites the dust, I want it all, Tie your mother down, Show must go on, Bohemian rhapsody (amb Mercury, un altre cop, projectat), Radio Ga Ga, We will rock you i We are the champions. Queen, o com se'n vulgui dir, fent valer el seu instint de supervivència. I 16.000 espectadors més que contents.