Ara fa deu anys, Catalunya albirava una època de màxima esplendor d'autogovern. El 9 d'agost del 2006 entrava en vigor el nou Estatut de Catalunya, que després de dos anys de negociació i un periple ple de tensions amb Madrid i amb el mateixos actors polítics catalans, acabava sent ratificat a les urnes pels ciutadans de Catalunya. L'aprovació de la carta catalana havia suposat al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, la pèrdua d'una majoria parlamentària que deixava l'executiu català en entredit i que propiciava l'avançament d'eleccions. La forta pressió de CiU per desbancar els socialistes del govern creava un context de confrontació constant entre convergents i socialistes. Una confrontació, però, que només s'esvaïa en la defensa dels dos partits del flamant Estatut.

Tant el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, com el cap de l'oposició, Artur Mas, coincidien a qualificar la carta catalana com l'instrument que permetia a Catalunya acostar-se a l'autonomia d'un estat independent. El dia de la seva entrada en vigor, i des del municipi més petit del Principat, Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), Maragall es vantava d'haver assolit quotes d'autogovern inèdites a les regions autònomes del continent europeu, i erigia l'Estatut en una eina “de gran capacitat d'actuació en tots els terrenys”. Les bondats que trobava l'expresident a la carta catalana quedaven cristal·litzats en el principal anhel de l'autogovern català: “L'actuació de l'Estat queda pràcticament residual”, refermava Maragall. L'Estatut que aquell dia s'estrenava permetia a la Generalitat i als consistoris catalans gestionar pràcticament el 80 per cent de la despesa pública. El govern veia en l'Estatut el primer pas per acostar-se a l'autonomia d'un estat. Això sí, la semblança de l'autogovern català amb l'autonomia d'un estat independent tenia matisos (espanyols) i venia relegada per “l'amistat” del Principat amb el govern de Madrid. “Ens han aprovat un Estatut fort, valent i important”, reblava Maragall.

La visió que la nova carta comportaria un grau inèdit de desenvolupament de l'autogovern català era compartit per totes les formacions que mesos abans havien fet campanya a favor de l'Estatut. Artur Mas coincidia amb Maragall a l'hora de venerar les bondats del nou Estatut, assegurant que la seva entrada en vigor situava Catalunya en el nivell d'autogovern més alt dels últims tres segles. “Catalunya disposarà d'un nivell d'autogovern més potent, un nivell de reconeixement nacional més explícit i una capacitat de desenvolupament més notable”, defensava. L'entusiasme creat per l'entrada en vigor del nou Estatut se centrava en el ventall de noves competències que presentava el text. En comparació amb la carta del 1979, ara Catalunya disposava de més competències i més detallades. En primer lloc, el nou Estatut capgirava la concepció de les relacions de la Generalitat amb altres institucions. El preàmbul definia Catalunya com a nació i creava un marc jurídic de relacions bilaterals i multilaterals amb l'Estat. També atorgava certa presència de Catalunya com a actor en afers relacionats amb la Unió Europea que afectessin els interessos del Principat. Però la nova carta també presentava avenços considerables en les competències de la Generalitat. Reconeixia la possibilitat de realitzar acció exterior i incorporava noves atribucions en seguretat social, medi ambient, transports, seguretat, agricultura i universitats, entre d'altres. També apareixia per primera vegada l'atorgament per part de la Generalitat de poder convocar consultes populars per via no referendària.

Tot i la sintonia entre socialistes i convergents, el naixement de la nova carta catalana contenia una remor de fons propiciada pel context preelectoral. D'altra banda, ERC refusava el projecte, en el qual només veia “un tímid avenç en alguns aspectes” però a anys llum dels nivells d'autogovern d'altres territoris com ara el País Basc, Escòcia, Flandes o la regió flamenca. Però ni el refús d'ERC ni el clima preelectoral marcarien tant el futur de l'Estatut com ho faria el recurs d'inconstitucionalitat de 114 articles de l'Estatut que el PP va presentar al TC. La impugnació dels populars, que afectava més de la meitat de la carta catalana, denunciava els aspectes més candents del text, com ara el deure de conèixer el català, el blindatge competencial, la bilateralitat amb l'Estat o el ventall de noves competències que establia el nou Estatut. Al recurs del PP se n'hi sumarien sis més de diversos executius autonòmics, cosa que propiciaria una batalla política per decantar la decisió de l'alt tribunal. La demora de la sentència permetria a l'Estatut desplegar-se. Amb José Montilla al capdavant de l'executiu català, l'aplicació de la nova carta aniria avançant a un ritme molt discret. L'acord de finançament del 2009 i el traspàs del servei de rodalies i una quarantena de lleis noves serien els punts forts assolits arran del nou Estatut. L'amistat de l'Estat espanyol a la qual es referia Maragall el dia d'entrada en vigor de la carta s'aniria esvaint, fins que el 28 de juny del 2010 el TC anul·lava 14 articles i en reinterpretava 27 més. La voluntat d'Estat de la carta catalana havia quedat esmicolada.