Famílies: la gran comèdia

Comèdies familiars. Uf! O surten melodrames melindrosos –ara mateix em ve al cap Médico de familia o, més recent, Las chicas Gilmore– o contes moderns moralitzants tallats pel patró de la sitcom nord-americana com ara Tothom estima en Raymond. Després hi ha Roseanne o Matrimonio con hijos; sèries indies en la ficció de la seva època; mavericks del gènere però que abordaven els mateixos problemes de sempre amb més o menys càustica. En qualsevol cas, la família va ser, ha estat i és la gran protagonista de la tele; mai se n'ha anat. I en aquest retorn sempre present cal parlar de Modern family (Neox, dilluns a la nit).

Modern family manlleva a The Office l'estètica de fals documental i això confereix a la sitcom un aire postmodern que s'accentua amb l'aposta per més exteriors; sortir del claustrofòbic plató sempre és d'agrair. A Modern family les protagonistes són tres estructures familiars diferents: el matrimoni tradicional amb tres fills de diferents edats, una parella d'homosexuals que acaba d'adoptar un bebè i un home gran casat amb una jove colombiana, mare d'un nen. I entre ells són família; un punt que permet que interactuïn en el que acaba esdevenint una sèrie familiar. Famílies estereotipades i també alguns clixés a les trames; però aporta aire fresc als tòpics problemes de la família. És a dir, el fals documental la fa diferent en la forma però no en el fons: permet als protagonistes dirigir-se a càmera i, amb més o menys ironia, arribar a conclusions amb missatge. “Com es pot ser un bon pare?: simplement sent-hi present”, afirma Jay, que assumeix el rol de pare del fill de la seva dona.