No, aquesta dona tenia tantes raons per ser com és que la vaig entendre des del minut u; em va emocionar poder-la interpretar.

És cert que hi fa pensar, però no em volia veure influenciada, havíem de fer la nostra pel·lícula; era molt important ser fidels al que volíem fer i no tenir en compte altres interpretacions. Koldo mai em va posar cap exemple concret perquè tingués en compte a l'hora d'interpretar el meu personatge.

Sí, part del que té de bo aquesta pel·lícula és que està narrada des del punt de vista, més distanciat, dels periodistes internacionals. Parla de relacions entre personatges més que de política, la qual cosa ajuda l'espectador a relaxar-se; la pot veure sense partir de prejudicis.

M'hi he acostat de primera mà, he pres consciència de la catàstrofe que va suposar per boca de les mateixes víctimes. No em vaig voler documentar massa a l'hora de preparar el personatge perquè no volia saber més que ell, el volia acompanyar. Però vaig poder conèixer el fill d'una de les víctimes, que se'm va acostar en un bar i em va donar les gràcies pel fet d'estar recordant el que va passar, em va explicar la història de la seva família amb llàgrimes als ulls. En aquell moment, em vaig adonar de la responsabilitat que teníem cada persona de l'equip.

Aquesta mena de queixa és molt espanyola; ens hem de treure la bena i veure la nostra història, explicar-la. Estem cansats de veure pel·lícules nord-americanes sobre la Segona Guerra Mundial.

A Gernika en parlo tres: anglès, castellà i basc. Va ser un gran repte, canviava contínuament d'idioma en la mateixa seqüència. El basc va ser especialment complicat, està tractat amb molt respecte i la gent d'allà s'ho havia de creure. Per això convido els espectadors a veure-la en versió original.