Memòria sonora de Rosario Pi

El 4 d'abril, el programa Historia de nuestro cine , de La 2, va dedicar el seu cicle setmanal a dones cineastes i el va obrir amb la pel·lícula El gato montés (1935), de la catalana Rosario Pi (Barcelona, 1899- Madrid, 1967), una “gran desconeguda” i que “sempre surt referenciada en els primers capítols de la història del cinema, però poca cosa més”, explica el músic David Pradas (Lleida, 1974). Rosario Pi és la primera dona que va dirigir cinema sonor a l'Estat; Helena Cortesina va filmar la pel·lícula muda Flor de España (1932). Però Pi, a més, va produir pel·lícules amb el segell de la seva pròpia companyia, Star Films, que va fundar amb dos socis més. La figura de Rosario Pi –“interessant alhora que desconeguda”– apareix també esmentada en el projecte Pioneres del Cinema , d'Íngrid Guardiola i Marta Sureda. La historiadora i productora cultural Natalia Piñuel , en una de les entrevistes incloses en el projecte, ressalta la fascinació pel personatge de Rosario Pi i la vinculació professional amb l'actriu Maria Mercader, una de les estrelles de la productora Star Films. Amb la guerra civil van haver de fugir, primer a París, i posteriorment per exiliar-se a Roma. Va ser als estudis Cinecittà on Rosario Pi va intentar tornar al cinema i Maria Mercader va conèixer Vittorio de Sicca, amb qui es va casar. “És molt interessant, curiosa i desconeguda, i m'agrada ella com a personatge”, explica Natalia Piñuel, que a banda posa èmfasi en el fet que va tirar endavant projectes de directors com Edgar Neville, Yo quiero que me lleven a Hollywood (1931), o El hombre que se reía del amor (1932), de Benito Perojo.

Tenaç i amb molta creativitat, Rosario Pi té una història personal sorprenent i amb molts obstacles. De petita va tenir la poliomielitis i des dels catorze anys va arrossegar una coixesa per tota la vida. A més, va ser doblement menyspreada; tot i que el seu cinema contenia molts dels aspectes alliberadors de l'esperit de la república, els intel·lectuals de l'època l'acusaven de “poc polititzada” i de “feixista”, i més tard la dictadura franquista també la va ignorar com a dona cineasta.

Aquests elements van fascinar David Pradas, que ha rescatat la figura de Rosario Pi; molt més que pionera, també avantguardista quant a la narrativa cinematogràfica i amb una reconeguda manera de filmar en femení. I ho ha fet en la seva tesina de màster en composició audiovisual, que defensarà a l'octubre a Madrid, i s'hi ha aproximat, a més, des del vessant musical. David Pradas destaca com també va innovar en la funció de la música en els films, especialment en l'enfocament, “d'una manera molt personal” de traslladar una òpera com El gato montés a la pantalla gran.“Per primer cop la música hi funciona com una banda sonora; composta per potenciar la imatge, en canvis de seqüència, a vegades també amb plans contra imatge”.