1). Identificar-se amb un personatge de l’escena. 2). Compartir l’angoixa amb la resta de la platea. 3). Oblidar la telefonia mòbil i deixar-se persuadir per l’actuació en directe. 4). Entendre que allò que succeeix és irrepetible. 5). Encendre’s per una reflexió compromesa, que connecta amb la realitat del carrer més crua. 6). Conjurar-se per convèncer el veí d’escala perquè l’acompanyi a la pròxima representació, que es deixi traspassar per l’emoció.7). Patir per veure que no es té prou pressupost per a tot el que es programa aquesta tardor (a les cartelleres de Barcelona i a tots els festivals del país). 8). Comprovar que no es pot obviar la família els caps de setmana. 9). Encendre’s com una teia i aspirar al paradís dels de Living Theatre. 10). Oblidar-ho tot, només abandonar la sala. El vídeo del Temporada Alta és demolidor. Ja ho diuen els Amics de les Arts a l’”Apunto Shakespeare”: “Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i els covards, senyor, moren constantment.”