Cultura

D’ACTOR A AUTOR

REDACCIÓ

Madaula afina els dards

L’actor Ramon Madaula furga en les contradiccions més íntimes com a nou dramaturg

L’enfocament local dona una lectura universal
Admirador del teatre de Schmitt i Reza

Ramon Madaula fa el pas més ambiciós aquest dilluns quan estreni Adossats al Teatre Romea. Oficialment, la comèdia ja es va estrenar al Temporada Alta, però no se’ls escapa a cap del repartiment que fer temporada per Nadal en un teatre de capçalera en la història escènica de Catalunya és presentar-se al doctorat. L’autor creix perquè ha augmentat el repartiment. Si en les seves anteriors peces hi ha inclòs només dos actors, ara el repartiment puja fins a mitja dotzena. Aquesta setmana explicava a la roda de premsa de presentació que, segurament, escriure una obra amb més personatges acaba sent més fàcil perquè permet que el dramaturg desplaci amb més llibertat els personatges. A diferència de quan només hi ha dos actors, en què no és tan fàcil moure’ls i permetre que la trama avanci a esquena d’algú dels dos. Però Madaula, sensat, reconeix que és molt més fàcil estrenar una peça amb dos actors que una amb sis, per una raó de producció. Madaula, sigui com sigui, hi evoca personatges i situacions familiars o veïnes fins al punt que es poden creuar ponts de similituds dins del seu breu (encara) repertori. Madaula apunta a la diana emocional, amb la saviesa de l’experiència.

De què va Adossats? D’entrada, procura ser una escena ben quotidiana d’una família normal i feliç d’aquelles que no els passa res. De fet, com la conversa aparentment informal de dos amics d’Ignots. A la comèdia del Romea, els protagonistes viuen la seva còmoda felicitat en un pis adossat només amb alguna contradicció que, aparentment, saben superar sense gaires molèsties. Es troben per la diada de Sant Jordi. L’avi (vidu) fa temps que té una dona que el cuida i amb qui ha forjat una forta amistat. El seu fill i la dona no veuen de gaire bon ull que l’avi prefereixi l’atenció de la cuidadora a la d’ells, que són família. Tampoc no sembla que entenguin prou les demandes del seu fill, també Jordi i present a la vetllada. Madaula avisa que la diada de Sant Jordi significa el sant d’avi, pare i net, i que sempre forcen la trobada familiar. Però no hi ha gaire res més. Madaula (que viu al Vallès Occidental, on situa aquesta comèdia àcida) considera la diada de Sant Jordi l’arribada de la primavera als jardins de les cases adossades. “És quan floreixen les primeres roses i petúnies i quan ja es poden plantar les primeres tomaqueres perquè ja no hi haurà més glaçades.” És la data en què els veïns tornen a recuperar el jardí per a les tertúlies. I, a diferència del seu interior, “on les parets protegeixen les converses, al jardí només els separa un filat”: se sent tot des del patí veí. A la família Argemí en qüestió, el que els separa de manera invisible és la capacitat de comunicar-se. De no atrevir-se a dir res íntim al pare o al germà i reservar-ho a la dona o, sobretot, als amics (de nou, s’insinua l’ombra d’Ignots, doncs). La vanitat de l’artista és un dels elements secundaris d’Adossats (Madaula hi interpreta el germà artista, convençut que la gent que circuli per la rotonda on acaba d’instal·lar la seva escultura modificarà la seva vida). També a Coses nostres, la discussió és sobre l’ofici de l’actor. I un dels fils per estirar, L’electe, resideix en la inseguretat que la família va proporcionar al Ramon Madaula actor, qüestionant que, realment, en fos capaç (com el pare del polític novell sempre ha menystingut la capacitat del seu fill, a punt de pronunciar el discurs de president).

Jordi Casanovas torna a dirigir aquesta comèdia de Madaula. L’autor, que ara assumeix el rol de director, celebra aquesta teatralitat tan local que esdevé universal de Madaula. És una comèdia perquè els personatges viuen les petites misèries familiars com si fossin tragèdies insalvables. I les accions són tan humanament identificables en la majoria dels espectadors que es repetiran els cops de colze entre companys de filera. Perquè, en realitat, aquest comportament és el que sovint fan els mateixos espectadors o persones del seu entorn. Segons Casanovas, Madaula aconsegueix posar un mirall davant de l’espectador i adonar-se que riure’s de la mesquinesa dels personatges és riure’s d’un mateix. De fet, el mateix Madaula admet que quan fa patir els personatges així és perquè vol riure’s d’ell mateix. Casanovas s’hi sent molt còmode amb aquestes direccions perquè combreguen molt amb el seu teatre (només cal recordar la trilogia sobre la identitat catalana amb Vilafranca, com a peça més evident de les relacions familiar)s. Però és que Casanovas també ha dirigit Consell familiar (Sala Beckett, 2013), de Cristina Clemente, en què uns pares pretenien construir una societat democràtica, portes endins, sempre que les seves opcions fossin les guanyadores: es tractava d’una altra comèdia en què es procedeix a una microexplosió dins d’un microscopi. És habitual que Madaula surti a escena de les seves obres. A vegades, però, ha cedit el seu paper a Abel Folk (va ser el cas de L’electe i abans d’El llibertí).

Al repartiment d’Adossats hi ha Jordi Bosch (l’amic real que ha anat seguint el procés de creació del muntatge i que ara farà el paper de Jordi, el germà de Madaula); Rosa Renom (que interpreta la seva dona i que sempre procura sortir dels petits drames amb un esperit positiu.... fins que esclata); Carles Canut (l’avi Jordi que prefereix la cuidadora als seus fills); Marieta Sánchez (la cuidadora Deisy, que acceptarà estoicament els comentaris d’uns familiars que voldran acceptar-la fugint de les actituds racistes, però que seran incapaços d’estimar-la); i finalment, Guillem Balart (que interpreta el paper de Jordi petit, en el seu debut teatral). L’autor aclareix que es tracta d’una comèdia sense pretensions, tot i que és evident que l’humor gasta acidesa, no és de la blancor dels vodevils intranscendents nadalencs. Madaula tampoc no pretén donar resposta ni tan sols explicar el perquè d’aquesta incomunicació que fa impossible que hi hagi una amistat forta, tot i que és una família amb uns notables llaços d’estima entre tots ells. La resposta, però, sí que la va insinuar l’actor Carles Canut: “Aquesta comunicació equivocada és la suma dels errors propis de cadascú: en lloc de voler ajudar el familiar en el que necessita, li ofereix el que ell creu que convindrà a l’altre.”

Madaula va donar, potser, un primer pas per guanyar més espai que el de defensar un personatge dins d’un repartiment quan es va embrancar a coproduir una de les seves interpretacions a El llibertí (Poliorama, 2007). L’obra d’un dramaturg contemporani francès molt desconegut encara a Catalunya (Eric-Emmanuel Schmitt) va significar una primera experiència d’èxit. Sota la direcció de Joan Lluís Bozzo i amb Laura Conejero de companya de cap de cartell, van saber treure brou del pare de l’Enciclopèdia Francesa. Madaula insistiria més tard amb Schmitt i Conejero a Petits crims conjugals (Poliorama, 2011). Va ser després d’haver provat sort amb Yasmina Reza, una altra autora de comèdia de bulevard d’èxit francesa (de qui ja s’havia presentat Art amb altres repartiments i que ara segueix activa la producció que lidera Pere Arquillué). Per això va defensar, juntament amb Sílvia Munt (Una comèdia espanyola, 2009, TNC) i Tamwin Townsend (Un déu salvatge, 2010, Goya), per fer-se’n un admirador entusiasta i, finalment, un anhelat defensor que no entenia per què el públic no hi responia. L’èxit amb Reza, doncs, va ser a mitges. I el retorn amb Schmitt tampoc no va repetir l’explosió d’El llibertí.

No està clar del tot quan Ramon Madaula va començar a posar-se a escriure. Alguns cops ha explicat que s’hi va posar quan va trobar el temps als matins, ja amb un ritme de feina menor i amb una família més autònoma. De fet, abans del text, es va atrevir a construir una dramatúrgia a patir de proses autobiogràfiques de Santiago Rusiñol, Cap al tard. Va estrenar-se el 2007 al Bartrina de Reus. I al 2013 va fer una breu estada a la Villarroel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Passola demana a Borràs que es posi “ràpid les piles” amb la taxa audiovisual

Barcelona
MARIA NUNES
FILÒLOGA I CATEDRÀTICA DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES

“El llegat literari de Barcelona es pot equiparar a l’arquitectònic”

barcelona

I ara, Tintín en aranès

Barcelona

Culte enterrat a Tossa

Tossa de Mar
Mirador

Magatzems plens d’art

Historiador

Teatre sense un sostre

BARCELONA

Més llaços entre el món cultural i l’educatiu

Girona
L’APUNT

Un certamen per la igualtat de gènere

Fontanet exposa la seva obra lumínica