“El Satanàs de Mataró és un personatge molt intens”

Tot a punt com gairebé sempre, amb les seves presses i els seus endarreriments. Aquest any, una mica més encara, a causa de les obres de millora de la Sala Cabanyes que s’estan duent a terme en aquests darrers sis mesos.

Això es tradueix en les presses. Els assajos a escena els hem començat a fer fa unes setmanes; per tant, anem amb una mica de pressa. L’estrena s’ha traslladat al 6 de gener, a causa d’aquestes obres, i es faran representacions tots els caps de setmana fins a la primera setmana de febrer. Els darrers anys arrencàvem les funcions el cap de setmana abans de Nadal. Realment es faran el mateix nombre de representacions que sempre, però serà tot molt més concentrat.

És especial, sí. Tothom que ha participat d’una manera o altra a la Sala Cabanyes voldria fer aquest personatge. El Satanàs de Mataró, el de l’obra de Ramon Pàmies, és un personatge molt intens sobre el qual tothom reconeix frases i moments.

En el meu cas és complicat perquè jo no fa gaires anys que soc a la sala i recordo els Pastorets molt vagament de quan els anava a veure de petit. Però el meu primer referent va ser la persona amb la qual vaig començar a fer el Satanàs, que és en Jordi Romagosa.

Hi vaig arribar d’una manera força casual. L’Antoni Blanch em va veure en una obra que jo havia fet a Argentona provinent de l’Aula de Teatre de Mataró. Ell em va demanar si volia fer d’Asvherus –un dels dimonis de l’obra– però li vaig reconèixer que no coneixia el personatge. L’any següent, però, em van demanar per començar a fer de Satanàs, i així ha estat fins avui.

Com puc, quin remei. Amb acords pactats amb l’organització i la producció, tenint en compte la feina que tinc, a les hores que acabo... Ho compaginem tal com bonament podem.

Normalment evolucionen en funció de cada director. Aquest es canvia cada dos o tres anys, en alguns casos, i cada director té la seva idea de com és el personatge i de com són els Pastorets. Sense remenar gaire el text, perquè aquest és el que és, però sí que a vegades s’allarga o s’escurça una mica. Però en funció del director sempre hi ha coses diferents, com ara petites evolucions tècniques, entre d’altres. Cada director hi posa el seu toc personal i penso que és la manera que els Pastorets no quedin encallats i no es facin sempre exactament iguals.

Sí, a vegades costa més o menys. Tinc la sort, però, que els diferents directors amb qui he treballat em deixen fer bastant i amb tots m’hi he sentit molt còmode i a gust.

En aquesta obra hi participa molta gent, gairebé més de 300 persones. Si això no fos així aquests Pastorets no es podrien fer. És un muntatge que té molta qualitat. No m’atreviria a dir si són els millors de Catalunya, però l’obra no es podria fer si no hi hagués la col·laboració desinteressada de tothom que està vinculat a la sala. Tots ells hi participen d’alguna manera o altra.

És un orgull arribar al centenari amb la dignitat i qualitat que s’ha fet sempre en aquest muntatge. La Creu de Sant Jordi és una distinció que està molt bé, però per a mi l’orgull és haver fet precisament la funció del centenari, el dia de Nadal de l’any passat, i això és una cosa que quedarà.

Hi ha molt bons actors a la sala, i molts podrien estar en l’àmbit professional. És una escola, una manera de fer. Això de passar a la professionalitat a vegades és una mica de sort i també voler-ho fer, i jugar-te-la.