La força simbòlica del 1968 s’ha convertit en un dels caus de tòpics més suculents per a periodistes, politòlegs i sociòlegs de qualsevol condició. També per als evocadors de les revolucions del saló i per a aquells que, com Antonio Machado, parlen de la nostàlgia del que mai no va passar. Durant dècades hem hagut d’escoltar les batalletes dels milions de personatges dels que teòricament van ser-hi, cosa que hauria desbordat la capacitat del París revolucionari. També dels comunistes penedits que afirmen que les seves mentalitats van canviar quan els tancs russos van entrar a Praga. Bones intencions i romanticisme a dojo, però alguna cosa va canviar realment?

El Maig francès certament, i sense tòpics, va canviar la mentalitat europea, com va passar a la Barcelona del 1977 o a la percepció que grans sectors de l’esquerra no estalinista van tenir de la dictadura del proletariat presentant-se sobre les llambordes de la vella Praga per posar fi a les reformes del president Alexander Dubcek, l’intent d’una reforma civilitzada dins el socialisme, que va tenir una reacció violenta i desaforada del PCUS. Els comunistes oficials també van quedar ben retratats en el control i reacció davant dels estudiants i revolucionaris francesos als quals van titllar –amb Sartre com a gripau principal– d’“anarquistes”. Com se sap, el maig francès va acabar amb diferents paradoxes. La desconvocatòria per part dels sindicats de l’intent revolucionari. Les protestes havien generat tal clima d’insurrecció que el totpoderós general Charles Gaulle, heroi i salvador de la patrie durant la Segona Guerra Mundial va abandonar L’Elisi unes hores després de confessar-li al seu nebot que ho feia per evitar que els estudiants i els revolucionaris prenguessin el palau. També va dissoldre l’Assemblea Nacional francesa i va convocar eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968, que va guanyar còmodament deixant els somnis en un suflé. Els resultats, però, són a la vista: tota la virulència exagerada per uns mitjans de dretes i porucs –més o menys com ara– no va provocar ni un sol mort i les reformes sobre els salaris i les condicions laborals incrementarien l’anomenat Estat del benestar dins la societat de l’espectacle denunciada per Guy Debord i els altres situacionistes, inspiradors de les més belles consignes revolucionàries des dels anys de la Comuna o la guerra d’Espanya.

L’anecdotari d’aquells anys és inabastable. Pocs han volgut recordar la indigestió de consignes, sigles, cartells, pintades, fulls volants i manuals indesxifrables que va generar el Maig. Entre ells, brillen amb llum pròpia els que va generar la revista de la Internacional Situacionista, que des de diferents disciplines artístiques va proposar un model per transformar la societat, per evitar que fos tan xarona i obedient. Un grup de nois van coincidir al París de la postguerra i a altres ciutats provinents de tendències, com l’influent grup artístic COBRA i d’altres relacionats amb l’arquitectura, el cinema i la filosofia. Junts van aconseguir un dels catàlegs poètics més singulars des dels anys del surrealisme i el dadaisme, de qui els han considerat fills. Amb figures com l’immolat Guy Debord, però també el pintor Asger Jorn, el pensador Raoul Vaneigem, l’escriptora Michele Bernstein i Giuseppe Pinot Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone i Walter Olmo, entre altres. Des de la segona meitat de la dècada de 1950, els grupuscles situacionistes van imposar els seus jocs, amb un document fundacional revelador: “Pensem que s’ha de canviar el món. Volem el canvi més alliberador possible de la societat i de la vida en què ens trobem. Sabem que aquest canvi és possible mitjançant les accions apropiades. El tema que ens ocupa és precisament l’ús de certs mitjans d’acció i el descobriment de nous –que es poden identificar fàcilment en el domini de la cultura i dels costums–, aplicats en la perspectiva d’una interacció de tots els canvis revolucionaris. El que anomenem cultura, manifesta, però també prefigura en una societat donada, les possibilitats d’organització de la vida. La nostra època es caracteritza fonamentalment pel retard de l’acció política revolucionària respecte al desenvolupament de les possibilitats modernes de producció, que exigeixen una organització superior del món.”

Amb totes les seves imperfeccions, Debord i els seus companys es van convertir en els Rimbaud de la Comuna de París, tant com la lectura més bella de la primavera de Praga va ser La insuportable lleugeresa de l’ésser de Milan Kundera, que reflectiria l’opressió dels revolucionaris oficials davant la improvisació i els aires renovats de l’amor. Paral·lelament a les revoltes contra De Gaulle o els comunistes, arreu del món la llavor de la resposta va fer punxar les intencions imperialistes americanes a Vietnam. Segurament tot plegat es pot considerar un fracàs, un bell fracàs. Tot, però, no tornaria al format original. La revolució no va posar fi al capitalisme, però sí que el va reformar, i els costums, la llibertat sexual i l’alliberament de la dona no tindrien marxa enrere. Qui va dir que no havia valgut la pena?