En arribar al recinte del Sònar de Nit per assistir al concert de Gorillaz, divendres a la nit, em vaig trobar Salvador Rey, del grup Pinker Tones. Content i relaxat perquè tornava al Sonar no com a professional sinó com aficionat. “Fan bé les coses aquests del Sònar”, va dir mentre ens apropaven a l’escenari on pocs minuts després actuaria Gorillaz. Intel·ligència de Sònar de programar un grup que representa la conjunció d’una línia que els primers anys no quadrava amb el concepte de música avançada. Primer, van començar per programar grups històrics de la música electrònica, com ara Kraftwerk, d’altres de pop-rock, con ara Roxy Music, i d’altres de gran èxit comercial, com ara Pet Shop Boys. El so de Gorillaz és una ajustada confluència de tots aquests sons. Des del soul i el funky reforçat per les veus negres del cor del grup, el brit pop anglès dels noranta, la música electrònica i cert toc de rock pesant. Com el de M1 A1, el tema d’arrencada del concert, que amb la seva tornada “La, la, la, la” ja va demostrar les ganes de participació del nombrós públic que assistia al concert. Un públic que havia patit, minuts abans, l’ofec provocat per una densa fumarada que semblava que volia reforçar el mite de ser una banda fantasma. Però res de res, quan el fum es va esvair, es va fer evident la presència del grup amb el protagonisme del cantant Damon Albarn, que va inventar el projecte musical com a alternativa a Blur. I ho va fer amb l’emmascarament dels músics que van prendre forma de dibuixos animats en tots els seus videoclips. La part gràfica del grup va ser una aportació de Jamie Christopher Hewlett, que aquí vam conèixer, fa anys, amb el còmic Tank Girl, que publicava La Cúpula. Hewllett va inventar-se uns personatges ficticis amb nom ficticis i que donarien forma al que van anomenar la primera banda virtual del món. Una atribució falsa, perquè molt cèlebres van ser els Archies, un grup musical americà dels seixanta que tenien forma de còmic i sèrie de dibuixos animats.

La veritat és que, divendres, tot va resultar molt real. Fins i tot els dibuixos animats a la pantalla que han donat a la banda la seva singularitat amb un univers que sembla extret de la productora japonesa de dibuixos animats Studio Ghibli. Però la singularitat que compta, la de la música, va ser tan o més contundent que la del grafisme, amb un Damon Albarn, amb un jersei groc procés, que va tenir un intens contacte amb el públic i va demostrar que el seus registres de veu s’adapten als molts canvis de ritme i melodia dels temes. Veu aspra de cantant heavy, veu metàl·lica, com correspon a un músic electrònic o fins i tot la suavitat d’un crooner. La taula de so ajudava molt, però com a cantant va demostrar ser dels bons. Dels molt bons.

A banda del cantant, el protagonisme del concert el van prendre els temes del seu darrer disc, The Now Now, de què es va tocar set cançons: Tranz, la segona del recital, Hollywood, Souk Eye,Lake Zurich,Humility, Sorcererz i Magic City. Un disc de què s’han publicat diversos singles però que no sortirà al carrer fins al proper dia 29. En total, van tocar 23 temes d’entre quatre i cinc minuts de durada, amb artistes convidats que varien segons els concerts d’aquesta gira de presentació de The Now Now. Però com ja és habitual en els concerts, la gran part del recital va dedicar-se a interpretar èxits d’altres àlbums, com ara Demon Days, Plastic Beach, Gorillaz i Humanz. Temes com ara Kids with Guns, amb el reforç visual del potent videoclip i Clint Eastwood, que van cloure el concert, que va durar una hora i mitja pel timming bastant rigorós del Sònar i que va deixar en el calaix tres o quatre temes que toquen en la gira.