Un virus ha matat tots els adults, potser del món o, en tot cas, de la ciutat de Barcelona. Quan els supervivents arriben a 22 anys, també moren. Aquest és el plantejament inicial d’Ahora llega el silencio (Montena), novel·la amb què Álvaro Colomer va guanyar el premi Jaén.

Nascut a Barcelona el 1973, Colomer és un periodista de llarg recorregut. Com a novel·lista ha publicat quatre obres d’adults, set d’infantils i juvenils, i mitja dotzena de llibres de no-ficció.

Ahora llega el silencio és una distopia amb ritme narratiu en què veiem molts temes de fons i molts possibles referents. “El senyor de les mosques, de William Golding, la tinc al cap des que la vaig llegir fa molts d’anys; Mad Max, però La cúpula del trueno, per la part dels nens que esperen que arribi un adult; Jack London, que va fer una anada i tornada a la natura; La carretera, de Cormac McCarthy, sobretot estèticament, i el Pedrolo del Mecanoscrit del segon origen” són els referents conscients de Colomer. Però també hi ha Frankenstein, la Bíblia, Minority Report, The Warriors i, sobretot, la sèrie britànica La tribu.

Els barris de Barcelona són plens de bandes de nois –i noies, perquè al Raval manen les amazones– que aprofiten el poc que els queda de vida per dominar la resta. És un món de caos violent, sense cap benestar. “El virus actua a partir dels 22 anys perquè seria l’edat en què abandones la universitat, quan comences la vida de debò”, explica l’autor.

Astrea és una noia intrèpida que coneix Néstor, un noi llest però poruc, rescaten un nadó i el volen dur a un lloc segur, la fortalesa en què s’ha convertit la Sagrada Família. Se’ls afegeix León, un lluitador solitari.

“Volia parlar de tres temes, principalment: l’ecologisme, la política, des de la mutació de la ciutat, i els canvis de model de família”, perquè l’objecte preciós que protegeixen és un nadó, amb una mare i dos pares, cap de biològic.

“Tota novel·la juvenil ha de ser acció, acció i acció, i un viatge: anar del punt A al punt B per mostrar l’evolució dels personatges; i fer servir un estil, un llenguatge, invisible, que no destorbi la lectura”, afirma Colomer.