Andreu Gomila. Conversa amB...
Novel·lista i poeta. ada castells
“Ens ha suat tot i ara ja som grans per agafar la bandera”
Andreu Gomila acaba de publicar Continents (Empúries), una novel·la en què els poetes van pel món corrent i es fan grans quan descobreixen que “això de respirar damunt la terra no és un afer de telesèrie, que tot ho pot resoldre un guionista d'ànima bona”. Gomila, que dirigeix la revista Time Out, també és poeta i sap de què parla en aquest retrat d'una generació que se sent fracassada. Un dels seus personatges afirma: “Per això mola escriure en català, perquè saps que estàs fent servir una relíquia.” En aquest cas, una relíquia ben actual, que ens interpel·la.
A ‘Continents', no podia ser d'una altra manera, ens fas canviar d'escenari ben sovint.
De fet, el títol és erroni perquè nomes en surten dos, de continents. Les sis ciutats més Felanitx em possibilitaven que els personatges es moguessin. Volia fer una cosa ràpida, accelerar la història. La meva idea eren 400 pàgines, però a aquest ritme hauria estat insuportable.
N'hi ha 176 i ben intenses. Aquesta mobilitat que proposes no és només territorial.
En aquest llibre els dos poetes corren i jo volia fer-ho explícit per donar la idea que, quan corres, no penses i, si camines, hi ha moltes coses que et distreuen. Els artistes corren. Per això n'hi ha que es moren abans d'hora.
Però això topa de ple amb la idea de l'artista contemplatiu.
Quan corres et contemples a tu mateix. Al final la via artística no deixa de ser una manera de psicoanàlisi, d'autoficció. Amb els poemes hi ha qui s'escuda fent servir la segona persona, però, el tu sempre és un jo.
El teu narrador no és gens neutre. Aquí no es tracta d'explicar-nos una història entretingudeta i adéu-siau.
Hi ha una persona que explica la història d'unes altres, que són reflexos del mateix narrador. Com si fos una obra de teatre on veus les bastides, els focus, el que hi ha al darrere. Era per fer una mica d'artifici i no deixa de ser un mecanisme per donar credibilitat als personatges. Hi ha moments que entenc que poden ser inversemblants i jo hi intervinc per dir-te que t'estic explicant una història.
Hi ha altres moments, pocs, en què ho marques clarament en cursiva enmig del text.
Són poemes del narrador, que intenta ser poeta. Serveixen per donar atmosfera. Són poemes que ja tenia fets i que havia descartat per publicar en altres poemaris.
Quin diries que és el tema de la novel·la?
Crec que és el fracàs. Són històries de set perdedors que fracassen estrepitosament en la seva vida. L'únic que pot semblar un triomfador acaba fracassant sentimentalment. Són ja al final de la seva joventut i se n'adonen. Saben que no arribaran al nivell de vida dels qui en tenen més de 50 i que els qui en tenen ara 25 estan més ben preparats que ells. La novel·la també mira el món occidental on vivim, aquesta societat líquida en què tots estem en contacte, no per aconseguir feina, sinó perquè estem molt més relacionats del que pensem. Tots escoltem les mateixes bandes i les mateixes polítiques.
Bé, de fet, els teus són sorgits d'una ‘secta' concreta, fruit de la cultura ‘underground'...
Tots els personatges estan molt al marge. El Blai sí que és de la secta dels qui no volen publicar, que és l'últim esglaó de la cadena dels poetes. I hi ha tota la qüestió més generacional del moviment grunge, que era per lligar la maionesa. Tots els del grunge van acabar sent uns pelacanyes. Demostren que tu pots fer un pas en fals i que tot se'n vagi a la merda.
No creus que més aviat el problema no és de mala elecció sinó d'inèrcia?
La majoria es deixa portar per una inèrcia perquè confia en un món que ja no existeix. Quan jo vaig estudiar la carrera va costar 60.000 peles, ara val 8.000 euros i ni ens n'hem assabentat. Els nostres fills no tindran ni la meitat que nosaltres. Ens ha suat tot i ara ja som grans per agafar la bandera. Estem entre les grans idees revolucionàries del XX i el món neoliberal del XXI, que a nosaltres ens feia cosa, però que ara els xavals que aspiren a guanyar diners ho tenen claríssim.
Quina relació té amb la novel·la anterior?
Estan escrites de la mateixa manera, amb una escriptura poètica, que crec que és com han de ser les bones novel·les. Hi ha una intenció de rigor expressiu, per això m'han sortit breus. Si les vols fer llargues, has de ser més laxe a nivell lingüístic. El port era més Pavese, per entendre'ns, i aquesta és més modianesca, en el sentit que el destí dels personatges és tràgic. Continents té més a veure amb el llibre de poemes anterior, per a mi és com un díptic. El carrer dels dies era com una història d'iniciació. Amb El port vaig aprendre que la novel·la és exigent i excloent. Et cases amb uns personatges i no els pots abandonar. La novel·la s'escriu de dia i la poesia, de nit.
Aquí completes la narrativa amb una banda sonora que es pot escoltar nit i dia.
És una manera de connectar amb la meva generació, cada seqüència és el títol d'una cançó. Al final, poso la llista de temes per si t'ho vols escoltar.
Ho farem.
