La religió construïda i la fe interior

A Silencio hi ha uns nouvinguts que diuen que tenen la veritat i la volen transmetre a un poble que creu en altres coses. Som al Japó del segle XVI i Martin Scorsese retrata un moment molt concret en què els japonesos van aniquilar els cristians per estripar tot virus que pogués atemptar contra la solidesa de la seva cultura i identitat. Per això, els senyors feudals van utilitzar dues armes: la renúncia de la fe –l'apostasia– i la pràctica de la violència mitjançant la tortura. Silencio parteix d'un context històric, però funciona com una obra de tesi en què ressonen algunes de les qüestions cabdals que han marcat el cinema de Scorsese. En l'epicentre hi ha el debat entre què és la religió i què és la fe. La religió té els símbols i rituals per fortificar una creença, la fe és alguna cosa que es porta a dintre i que es vol transmetre –o imposar– a l'altre. És possible destruir la religió i mantenir la fe? O són dues coses indissociables? A partir d'aquest debat teològic, ressorgeixen temes com ara la culpabilitat, la traïció, el penediment i el sofriment.

Scorsese narra el seu relat des del punt de vista cristià, però mostra les contradiccions d'una religió en què la confessió pot curar fàcilment del pecat. El cineasta parteix de la idea que la culpa és difícil d'esborrar i que només es pot combatre des del patiment. Malgrat imposar una perspectiva, Silencio deixa parlar els altres i ens mostra un món en què la transcendència monoteista no podia funcionar perquè el pensament s'havia forjat a partir d'uns altres paràmetres i havia creat una identitat cultural inexpugnable. Darrere el conflicte, no paren de ressonar un seguit de debats que, malgrat el suposat origen atàvic, travessen una societat moderna en què el debat entre identitat i multiculturalisme o entre veritat revelada i veritat construïda ocupen un lloc destacat. Una gran pel·lícula que ens sacseja i ens convida a pensar.