Cultura

crítica de teatre / «elèctrics»

Vida en quatre parts

Un text sense pretensions i amb pecats de joventut. Ho deia en la prèvia el mateix Pau Miró, l'autor, que també assenyalava que, tot i això, havien convingut amb la directora de la peça de no tocar res. El text en qüestió, ben escrit tot i això, és el monòleg breu, dividit en quatre parts, d'una nena, noia, dona, l'Agnès, que explica les seves vivències de la preadolescència, l'adolescència i la maduresa, per rematar-ho amb un final de caire poètic i optimista que suavitza la tragèdia d'una vida buida, de felicitat impostada i de soledat.

L'Agnès, que arriba tard, com sempre, fins que s'emmotlla a les convencions socials, ens parla, interpel·la directament al públic, des de la seva habitació, desendreçada, caòtica. Des de petita ja se sentia diferent, establia els seus propis codis, refusava els rellotges, perquè ja en tenia un, el «rellotge de les coses que passen», que funcionava a còpia d'«obserbadar» tot allò que passava al seu voltant. I de petita, només volia ser això, petita. L'adolescència és de llibre: una mena de muntanya russa emocional, amb la descoberta del sexe, les drogues, problemes d'autoestima, de relació amb els seus pares en el context d'una família que es desintegra, de relació amb els altres, que la refusen, baix rendiment acadèmic... La tercera part, la de la maduresa, és l'etapa de les renúncies, que desembocarà directament en la infelicitat més crua. Arriba a l'hora a les feines –més d'una–, porta rellotge i té una parella que és «bona persona i folla bé», però al qual no estima. La sensació d'abandó, la manca d'amor i la frustració de la repressió de l'instint maternal l'aboquen als ansiolítics i a la depressió. La quarta part és la del suïcidi poètic, estesa en un descampat, amb una vara de ferro entre les cames i encertada de ple per un llampec que la torna al seu estat primigeni, a reivindicar la seva diferència com un valor a conservar, a fugir de la renúncia, a ressuscitar i tornar a la vida, a lluitar per la felicitat.

Tot està embolcallat d'una ingenuïtat que neutralitza qualsevol pretensió. No s'hi explica res de nou, més aviat tot és molt obvi, però l'encant ve per una altra banda, el de la interpretació, amb Laia Martí, que atorga frescor al personatge i que és el més interessant de la peça, amb diferència, juntament amb un deliciós sentit de l'humor, propi de Miró, recognoscible en altres peces seves.

Autor: Pau Miró. Direcció: Glòria Balañà i Altimira. Interpretació: Laia Martí i Lucas Ariel Vallejos. Lloc i dia: Auditori de La Mercè, 4 de desembre del 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.