Al·leluia en el dolor

Sant Esteve ve a ser com la festa major de l'Orfeó Català que entronca amb aquesta diada tan arrelada a la cultura del país. I també permet l'observació, d'un any a l'altre, de com evolucionen els distints conjunts vocals amateurs que s'apleguen a l'Orfeó. Enguany tot plegat tenia una dimensió especial: veure l'estat anímic en què es troben els cantaires després de les batzegades i escàndols financers que han sacsejat la nostra centenària institució. Pels cantaires no quedarà. Dels petits als grans van demostrar el seu lliurament al cant i els ànims necessaris per tirar endavant. Per això l'obra, que teòricament cloïa el concert El rústic villancet amb lletra de Josep Carner i música de Lluís M. Millet, feia bona la frase que titula aquest comentari, al·leluia en el dolor: sobreposar-se a tot i tirar endavant com ja ha passat, i més tràgicament, altres vegades. Per fer nostra la darrera frase de la cançó, Al·leluia Catalans, potser caldrà esperar que d'una vegada ens deixin expressar lliurament la nostra voluntat de si volem seguir pertanyent o no a l'Estat que de grat per a uns i per força per a d'altres ens allotja.

Entre moltes cançons ens van deixar molt bon regust El rabadà del cor de petits; el Fum, fum, fum pel cor infantil amb una directora que, malgrat només tenir un piano, també se la veia capacitada per dirigir conjunts instrumentals; La Pastora Caterina pel cor de noies; i Entre Flors, d'Antoni Nicolau sobre text de Verdaguer, pel cor jove.

Els moments de canvi de cor s'omplien amb cançons i danses de Mompou, ben tocades per Josep Buforn. A l'orella sonava bé però, visualment, no deixava de ser un malbaratament d'aquesta música exquisida el fet de veure-la com un recurs per tapar un trànsit.

La segona part la va omplir l'Orfeó Català i l'Orquestra Barroca catalana (potser si són d'aquí podríem estalviar-nos els adjectius català i catalana només útils si van de viatge). Josep Vila ha dut el seu conjunt al nivell més alt de la seva història de postguerra. El domini i els matisos que va aconseguir, amb arranjaments orquestrals del mateix director, de tres nadales i del Rústec villancet, veig difícil és que es puguin superar. No és el mateix, però, quan s'enfronten al gran repertori i han de competir amb versions dels grans conjunts professionals. Així, el Magníficat de Johann Sebastian Bach, que és una obra que se t'endú, va sonar tou i en retenim: el gran moment vocal d'un dels solistes, la soprano Marta Mathéu; el fraseig orquestral en Et misericordia i en Esurientes; i l'accent molt hispà del fandango contingut que Bach deixa entreveure en el Deposuit potentes.

El Glòria final va sobrevolar les prestacions anteriors i ens fa pensar que potser era la primera cantada en públic d'una obra que repetiran el dia 7 de gener, en el festival Mil·lenni, i que encara pot créixer. El final va ser de festa total: el Santa Nit participat amb el públic i tots els cors; el Cant de la Senyera, cantat com sempre amb els oients dempeus i, davant dels aplaudiments, un Noi de la Mare cantat no com el Cor de Noies, amb l'arranjament de J. Domènech, sinó en versió tradicional i que es va agrair com a contrast il·lustratiu.