Un diferit poc divertit

Si la Champions és clement, la gala Catalunya, aixeca el teló, que es va celebrar ahir al vespre al Gran Teatre del Liceu, es veurà el dilluns de la setmana vinent. En temps en què el present és tan relatiu, els espectadors que, pacientment, esperaven l’arrencada de la gala van viure un primer simulacre per escalfar l’ambient. La gala de dos quarts de nou va començar, en realitat, a un quart de deu. Però no es veurà fins a la setmana vinent. És clar que el teatre és l’art en viu i per a privilegiats (es va fer un fart de repetir-ho l’any passat Guillem Albà convocant tots els teleespectadors a les platees perquè des de les teles no es pot entendre ni viure igual la intensitat). Doncs ara Roger Coma prenia el difícil relleu de la gala 2016. Ho feia amb uns divertits i entusiastes Pastorets Rock (quina cultura és capaç de riure’s tan sanament d’un mateix?), capaços de cantar, a tot un Liceu, una cançó per a P4 i que el públic respongués a la coreografia.

La gala que aixeca el teló ha provat molts formats. La sorpresa i la festa ja s’ha entès que no hi poden faltar. I que cal acotar al màxim les actuacions dels grans musicals perquè acaben fent llenya. En canvi, les petites propostes, gags intensos de sales de petit format, hi entren molt bé. Per això, els acròbates de la companyia Eia va convèncer i també el Kova de La Veronal amb Lorena Nogal va resultar un mantra preciós.

Els realitzadors de televisió deuen ser uns veritables mestres de la creativitat. Perquè costa imaginar-se com donaran cos i força als monòlegs, amb puntes brillants (com l’homenatge a les mares de Catalunya, que assisteixin a tot tipus d’actes culturals). És cert que la direcció de la gala anava a càrrec dels de Minoria Absoluta i per això van aprofitar que Cesc Casanovas i Alba Florejachs es transformessin en Capri (en el centenari del seu naixement) i Mary Santpere (en els 25 de la seva mort). Per què no incorporen el Capri als programes televisius? La seva mirada lúcida desengreixaria els excessos de les caricatures polítiques del Polònia. N’hi ha prou a versionar els acudits, citant-ne l’autoria: “El matrimoni és una creu tan pesada que l’han de dur dues persones. O tres.” Els guionistes desperts segur que troben algun element polític que faci la funció de subjecte en aquesta màxima de Capri. Tot i que la gala no va ser la festa de la temporada passada (fins i tot la pífia de la bombeta va ser un dels hits de la nit), cal celebrar la determinació d’encaparrar-se a fer un producte atractiu a la televisió per abduir seductorament els teleespectadors del sofà a la platea. Potser aquest any no hi ha hagut la millor alineació (la del Barça?) però, per ara, la lliga dels tres milions es juga a les platees. Al diferit, per definició, costa donar-li trempera, no és tan divertit.