Cultura

Teatre

Un Lluís Homar de floret

El binomi Lluís Homar i Pau Miró ha assumit el repte de repetir l’experiència reeixida d’aquell Terra baixa destil·lat en què es llegia el clàssic de Guimerà amb una mirada complexa i lúcida alhora. Han tornat a triar una peça del gran repertori. Cyrano és a la memòria dels espectadors catalans per les interpretacions que en van signar Josep Maria Flotats, a principis dels noranta al Poliorama, i més recentment Pere Arquillué (2012), a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest treball, amb un excels protagonista Lluís Homar que defensa el personatge tant amb la paraula com amb el gest, no hi ha prou espai perquè els altres personatges aflorin i es renovi el punt de vista. Si a Terra baixa Homar era la bondat del Manelic i l’agror del Sebastià alhora per esdevenir un llop que matava l’altre llop (sense necessitat de cridar la frase dalt de la taula com feia, imponent, el mític Enric Borràs), en aquest Cyrano Homar és un monolític personatge i són els seus companys d’escena els que es desdoblen en tots els altres. I sí, la Roxanne té un balcó des d’on rep les paraules de Cyrano enfiladisses més que no pas les del seu atractiu Christian, sense més plantes que un mostrari de florets protegint-la de l’amor. Poca transgressió i molta fidelitat als colors dels personatges de l’original (és evident que amb una punta de més vivesa d’aquesta Roxanne decidida, estratega i d’una sinceritat brillant en les escenes culminants).

Del treball, cal celebrar la proposta de l’espai escènic de Lluc Castells: una simple sala d’entrenament d’esgrima es va transformant en altres espais públics (des del teatre fins a la taverna amb els cadets o la rebotiga de la pastisseria) i íntims (com el balcó i les estances de Roxanne, la trinxera dels gascons al setge o, finalment, el convent).

Cyrano manté la dignitat (sovint, ben poc generosa) i el silenci del seu gran amor. El seu orgull no li permet ser mai sincer i ha de gaudir del fet que estima a distància, en un incòmode secret. I fent inútils els desigs (errant la sageta el cor, al principi) d’una Roxanne que intueix la fi d’una família, la de Bergerac, absorta en discussions inútils.

Cyrano és un personatge que abassega. Perquè té unes rèpliques lluïdes, de floret literari, que cap adaptador s’atreviria a eliminar. I perquè la seva personalitat (per bé que amb un secret que el rosega i l’humanitza) és tan imponent que no pot respectar l’espai per als altres companys d’escena. Només amb Roxanne (Aina Sánchez), que es mou en una altra amplitud d’ona, que l’exalça amb els seus versos, té prou recorregut per descobrir més d’un rostre. Àlex Batllori no pot mostrar la valentia a la lluita ni a l’amor de Christian. (Rostand no el deixa morir ni a escena, com als dissortats Rosentcratz i Guilderstern del Hamlet de Shakespeare). Joan Anguera es desdobla en el company d’armes que li guarda el secret, en un divertit monjo benintencionat o en un actor de cantarella evident, que rep els oprobis de l’espadatxí. Finalment, a Albert Prat li toca el paper més fosc. El que denuncia Cyrano d’haver imposat la seva voluntat a tots els espectadors des del pati de butaques. El que estima Roxanne sense ser mai correspost, el que es venja de tantes provocacions d’un Cyrano alliberat de les condicions de la cort.

Homar, amb protecció al rostre o sense (i amb nas o sense), és un hàbil actor que pinta amb la veu, la mirada i el seu posat altiu. Però no transforma aquest Cyrano en cap llop, se sap que serà ferit en l’últim vers des del principi.

Cyrano
Autor: Edmond de Rostand
Director i dramatúrgia: Pau Miró
Intèrprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat, Àlex Batllori
Dijous, 28 de desembre (fins al 22 de febrer, per ara) al Teatre Borràs.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MARIA ÀNGELS BLASCO
DIRECTORA GENERAL DE CULTURA POPULAR I ASSOCIACIONISME CULTURAL

“A Catalunya la jota és un element de la tradició indiscutible”

barcelona

Més Elvis que mai

barcelona

L’Estat promet ara dotze milions d’euros per a l’Arxiu Històric de Girona

girona
dRAMA

Glenn Close, farta de ser ‘La buena esposa’

La muralla que reneix

Girona
Jaime Rosales
Director de cinema

“Hem de tornar al cinema la importància que tenia”

Sant Sebastià

La festa s’ha acabat

girona
Mirador

Macba, a la recerca del temps perdut

Un rèquiem per a Caballé a la Catedral

BARCELONA