Convidar els artistes

Són la Isona (2 anys), la Queralt (6 anys), la Núria i el Lluís. L’any passat es van estrenar com a família que convida companyies a dormir a casa seva. Van quedar encantats i repetiran. Els va tocar el mag Nacho Diago. I, de benvinguda, ja van tenir un joc de mans com qui porta un ram de flors. També van acollir la companyia basca Teatro Gorakada. La Isona encara dormia amb els pares i els van poder deixar l’habitació d’una casa que tot just estrenaven. En tenen una altra, ja lliure per a hostes. Pertot arreu hi ha fotos, però cap de la família Vich-Falcones al complet. Només de les filles. Aquesta que surt publicada avui, potser, un dia d’aquests rep altres companyies des del rebedor.

La Mostra d’Igualada, prevista per als dies del 12 al 15 d’abril, va iniciar fa tres anys la campanya de cerca de voluntaris que cedissin temporalment una habitació per a programadors i companyies. És la solució que han trobat a la falta d’hotels, des que va tancar l’Hotel Igualada, a tocar de l’estació d’autobusos. A hores d’ara, les places hoteleres disponibles són insuficients i per això proposen una fórmula habitual en altres fires de petits municipis, com el FIET de Palma de Mallorca. De fet, una de les parelles que cedeixen habitació a Palma podrà disfrutar de la mateixa situació a Igualada, com a intercanvi dels dos festivals.

Enguany hi ha una trentena de famílies que cediran habitacions. La Mostra ofereix als amfitrions entrades per als espectacles en què intervé la companyia acollida. A més, també els fa entrar en un sorteig per assistir al FIET de Palma de Mallorca. De fet, la família protagonista del reportatge va ser la guanyadora l’any passat. En van quedar igualment encantats. Es pensaven que veurien algun espectacle, que conviurien amb la família i que farien una mica de turisme, però l’organització els va oferir una pila d’entrades i es van passar el cap de setmana a la fira.

Aquest any la Isona tornarà a dormir, per uns dies, a l’habitació dels pares. A la Queralt, que ja calcula quan farà els 7 anys, li hauria agradat convidar Teatre al Detall, que representa La nena dels pardals (Premi de la Crítica Familiar 2017), que van veure a Mallorca. Però no podrà ser: les habitacions se cedeixen només a companyies que estan lluny d’Igualada (principalment de fora de Catalunya). La Queralt té al costat del llit un cartell de l’espectacle en què, en lloc de la nena dibuixada, hi apareix ella: joc de Photoshop i molta cura, de part de la mare.

Aquest any acullen dues companyies, novament: La Tournoyante (No more, dimecres i dijous) i els de Marie de Jongh, que fan l’espectacle Amour (divendres i dissabte). Si els primers tiren d’acrobàcia i un teatre molt físic, els segons treballen la màscara i una dramatúrgia tan subtil com sublim sobre els diversos amors al llarg d’una vida. La família s’ha informat i està estudiant com poder assistir als espectacles i amb quina de les filles. L’experiència de l’any passat els ha demostrat que, tot i que se’ls ofereix l’habitació per a quan vulguin, es passen el dia fora, preparant l’espectacle o procurant-se gires entrevistant-se amb els programadors. Estan satisfets; “No ens costa res i participes de la ciutat i t’ho fas més teu”, comenta la Núria. La parella no van conèixer la Mostra de petits perquè han vingut més tard a viure a Igualada, tot i que se’ls intueix que hi estan molt ben integrats.

La família té clar que és obligada la sessió de La nena dels pardals que el pare es va perdre a Palma, perquè es va quedar a fora amb la Isona. Ja tenen les entrades comprades des de fa dies. Els pares han augmentat la visita al teatre des que van començar a anar amb la Queralt als espectacles de Xarxa Igualada. Abans no hi anaven gaire: “Més ella que jo”, admet el Lluís.

La Mostra d’Igualada sempre ha tingut un grup notable de voluntaris. Ajuden en aspectes logístics, com ara en el d’acomodadors de sala. La ciutat hi està molt implicada. Per això és habitual veure domassos de la Mostra als balcons del centre de la ciutat, que reapareixen, any a any..

Sobre la programació

Un interrogant marca el reclam de la Mostra d’Igualada. El director artístic, Pep Farrés, convida en aquesta edició amb una programació molt oberta (i segmentada per a diferents edats, i amb la intenció d’atrapar encara més els joves) que planteja més incerteses que obvietats.

La Mostra és el principal mercat de teatre familiar de Catalunya (sobretot gràcies al reforç de la Generalitat d’unificar les de Rialles i la Xarxa i d’aportar-hi un director artístic que faci una selecció de totes les obres). En un cap de setmana es compra el 33% de la programació de la temporada vinent. Aviat és dit. Lluita també per ser un referent a l’Estat espanyol i a Europa. Per això, la programació, tot i mantenir l’elevada presència catalana (un territori històricament exportador de produccions teatrals arreu), amb 40 companyies, també n’inclou 8 de l’Estat espanyol i 4 d’internacionals. De fet, s’inaugura amb una producció italiana, Diario di un brutto anatroccolo, que adapta L’aneguet lleig d’Andersen a una trama angoixant d’assetjament psicològic tant a la família com a l’escola i a la feina.

El Departament de Cultura avalua biennalment les fires estratègiques. El 2013, la d’Igualada va generar 625.000 euros de negoci, i la del 2015 es va enfilar per sobre dels 2 milions. La raó d’aquesta diferència és, segons la hipòtesi de la Generalitat, que el 2013 va ser un any de fortes retallades que va afectar notablement la contractació. El nivell de fidelització dels programadors és molt elevat, en part perquè molts corresponen a voluntaris dels grups locals de Xarxa i Rialles que es desplacen a Igualada per veure espectacles i programar-los a la seva ciutat.

Pep Farrés manté el seu interès en el públic jove (a partir dels 12 anys). Per segon any consecutiu, la programació dels espectacles a l’Escorxador es completa amb un cartell d’accions que impulsa un grup d’ESO i batxillerat. Des de fa anys, el teatre familiar comprova com es redueix l’edat del públic que assisteix als espectacles de manera regular. I es busca un pont que trenqui el divorci dels adolescents amb les arts escèniques.