Hi ha covardia i poca valentia per dir: “Companys, estem en el mateix vaixell”

Havia acabat la carrera a la universitat, iniciat els estudis per quedar-me de professor al departament de Filologia Romànica i al mateix temps havia començat a fer teatre de forma professional. I el professor Murillo, de la UAB, em va fer aquesta pregunta que dius. Li vaig dir que m’estimava més la segona via i em va dir: “Belbel, marxa de la universitat.” Em va fer rumiar molt i va ser molt important aquesta pregunta a la meva vida.

És molt gratificant que t’estudiïn, al mateix temps fa una mica de por, perquè penses que avui ho fan però potser demà ja no.

Costa molt parlar d’un mateix. Què diria?: que m’agrada jugar. El joc és la base de totes les meves obres i de moltes de les direccions que faig. Llàstima que jugar, en català o en castellà, no sigui com en francès o anglès, que també significa interpretar i fer teatre.

Quan dirigeixo el text d’un altre és perquè el 99% de les vegades m’hauria agradat escriure’l. Tinc admiració per aquell text. Ara dirigiré una cosa d’una jove autora, Clàudia Sedó, i vaig pensar que quina ràbia no poder signar-lo com autor. Per tant, m’encantarà dirigir-lo també per aprendre d’ella.

Crec que viu el millor de la història, sobre tot per una colla de gent jove. El que és bo del que s’està construint, és que és un engranatge que no para. Malauradament ara tenim una crisi molt forta que fa que als joveníssims els costi una mica més, però hi ha espai, festivals, microteatre o el festival Píndola. A la sala Beckett hi ha un autor resident i es presenten 98 persones que volen optar a aquesta plaça. Algunes universitats d’arreu del món estan fent fins i tot tesis doctorals basades en aquest fenomen.

Ha estat el meu mestre, amic, pare, tiet, company... Com a actor havia fet un parell d’obres seves, i va ser ell qui em va voler conèixer! Es va posar al meu costat i em va ensenyar l’ofici. Li dec tot. I vull fer amb ell el mateix que en Benet va fer amb mi: ensenyar, no quedar-te per a tu les coses. Aprens a regalar-les perquè l’èxit del teu company i fins i tot del teu rival, en el teatre, sempre t’afavoreix. Ara li fa il·lusió quan el vaig a veure i em reconeix malgrat la seva malaltia.

Ell no, però sí Montserrat Cots, doctora de filologia que em va ensenyar Molière, Racine i altres de la Comédie. Em va fer una il·lusió tremenda! És un plaer i un privilegi haver passat per aquest gran teatre europeu.

Sempre escric directament en català. Aquest text l’he escrit desprès de sis anys sense estrenar res com a autor. El vaig traduir i a l’hora de moure’l em va venir de gust sortir de casa nostra, i vaig pensar que podia interessar més a Madrid que a Catalunya. És una obra sobre l’amor amb Unax Ugalde i Marta Hazas. Ha estat un gran descobriment treballar amb ells.

El projecte va ser al mateix temps una història que pogués funcionar tant per a la televisió com per al teatre. Vaig decidir convertir-la en una sèrie en català que espero que es pugui veure ben aviat a la televisió pública catalana, TV3.

El meu avantatge és que puc dirigir obres d’altres i penses que potser t’has acabat però tires mà del talent dels altres, agafant les coses bones de les obres dels autors. Sí que hi ha un punt en què dius: potser he arribat fins aquí, he donat tot el que havia de donar i ja no em queda res per fer. Però després de Si no t’hagués conegut he escrit dues obres més, o sigui que he reprès una mica. Una d’elles Les roses de la vida, que s’estrenarà al setembre.

Crec que sí, gestionar el talent dels altres i unificar-lo. De vegades la suma de talents pot arribar a restar però si saps filar bé l’agulla, dirigir no és tan difícil quan tens tant de talent al teu voltant.

És una autèntica realitat! Si no en tens, com pots fer aquest exercici tan salvatge de mostrar-te davant dels altres, en directe? Admiro profundament els actors de teatre. Penso que tenen una fortalesa i han de tenir un punt de narcisisme, d’exhibicionisme especial, que si no passa d’un determinat nivell és fins i tot agradable i bo. El problema és quan es desboca, llavors ja sí que poden arribar els problemes.

L’entrada, al 2006, va ser molt bona. Coneixia una mica el teatre per dins i és una enorme infraestructura amb una gent immensa, un equip humà increïble. El que no enyoro és la gestió. Soc una persona de creació. La crisi tan forta a partir del 2008 ha pesat una mica perquè és una infraestructura que demanaria un pressupost multiplicat per tres o per quatre que el que té realment.

Em preocupa moltíssim que a una persona perquè faci un rap li caigui una pena de presó. Crec que un acte artístic ha de, fins i tot, sacsejar la societat. El teatre és un acte polític, un espai de trobada per parlar dels nostres problemes, generar preguntes, interpel·lar l’espectador sobre el que estem vivint i sobre com estem organitzant la nostra societat. Em preocupa molt que aquest espai de llibertat se’l pugui empresonar

Em sorprèn perquè son temes que no es toquen i quan ho fan és amb una certa por. A Madrid, no se m’ha fet ni una pregunta, ni un comentari. Crec que per por d’ells mateixos. Hi ha molta covardia i molt poca valentia a l’hora de dir “companys, estem en el mateix vaixell”, que un dia et vindran a buscar a tu també i estaràs sol i no hi haurà ningú que et pugui defensar. Quan rasques molt, treus el tema i t’arriben a dir “es que no queremos que os vayáis”, amb una actitud com la d’aquestes parelles que quan un diu que es vol divorciar, l’altre diu “eres mía”. Però estem parlant de cultura, civilització, pensament, llibertat. És un concepte molt estrany i de vegades l’espanyolitat, no tothom per descomptat, té aquest concepte que nosaltres els pertanyem a ells.

He fet una petita peça, encarregada pel Lliure en el cicle En procés de lectures, que tracta de manera poètica un segon del dia 1 d’octubre, el moment en què un policia feia un cop de porra a una dona. El festival Píndoles rescatarà aquest text i es podrà veure a partir de juny a Barcelona. Això es fa molt a Londres, i s’anomena teatre d’urgència: davant un tema d’actualitat, s’encarrega a alguns autors que escriguin sobre això. Del procés surt una sèrie de televisió impressionant! Amb el títol de La República seria meravellós.

Dirigir una pel·lícula de cinema. No ho he fet mai i és una cosa que m’encantaria! [Somriu]