Cultura

JOAN MATEU BAGARIA

UN DELS PRINCIPALS PINTORS REALISTES DEL PAÍS, EXPOSA ‘L’OBLIT DE LA FORMA’ A LA CASA PASTORS

“Has de ser sincer amb tu mateix; si no, perds la identitat artística”

Dos anys de recerca, d’exploració, d’encerts i equivocacions, materialitzen un pas endavant en la seva trajectòria artística, que l’ha portat a explorar nous camins que l’allunyen de la figuració

Pocs artistes a la seva edat poden dir que es guanyen la vida pintant.
Abans no vaig acabar els estudis a La Llotja vaig tenir la sort d’exposar a la galeria El Claustre. Des d’aleshores, el 2002, tot ha anat rodat i no he parat de pintar. De companys d’estudis només n’hi ha dos que continuen fent-ho. Hi intervenen molts factors que no controles. Tampoc hi ha una fórmula. Has de tenir sort en començar, i ja no et dic mantenir-te. Estic molt content de fer el que he volgut a cada moment.
És veritat que hi ha un galerista nord-americà que li va dir que fins als 40 anys ningú no es pot considerar artista?
Sí, és una persona que sempre li havia agradat el que feia, però devia percebre quelcom més no definitiu en mi. El temps li ha donat la raó: fa dos anys, quan vaig fer els 40, vaig iniciar el canvi de rumb. És un visionari. L’haurem de tornar a visitar!
L’escriptor Vicenç Pagès afirma al catàleg de l’exposició que la seva pintura ha evolucionat més aquests dos anys que en els quinze anteriors.
Als inicis em van inspirar pintors com Antonio López o Edward Hopper per la seva capacitat de reproduir la realitat a través de la pintura. Amb els anys, però, quan més m’apropava a la realitat m’adonava que menys m’emocionava. Fins al punt que quan trobava un tema, ja sabia fins on arribaria. Pintar-lo es convertia en quelcom lineal, mecànic, pur automatisme, com un procés de còpia. Ara em baso més en l’observació, intentar entendre el que vols pintar i aplicar-ho de la manera més orgànica i natural possible.
La seva obra ha vingut marcada pel paisatge i la figura humana. On són ara els cossos?
Necessitava un trencament, treure elements que em donessin més llibertat i recorregut. La figura em condicionava; desvirtua allò que vull fer. L’anatomia i l’arquitectura tenen unes lleis, línies i proporcions molt estrictes. I a més, atrapen la mirada de l’espectador. Volia que la pintura tingués més força per si sola, sense artificis. Escollir com a motius les roques i el mar no és aleatori: m’ofereixen major llibertat i em fan replantejar la pintura. Construir una certa realitat a través del caos, de l’abstracció a la realitat.
I el paisatge és protagonista.
És el factor de llibertat gestual i pictòric. Malgrat que el paisatge sembla recognoscible, acaba sent oníric. M’agrada que la pintura mani, respectant molt la primera intenció, que els paisatges observats prenguin formes noves i deixin de ser concrets. Que mutin a una nova realitat.
Paisatges dramàtics, expressius i un punt tèrbols, que tant recorden els romàntics.
Cert. El punt de romanticisme no l’he perdut mai. Aconseguir-ho amb figures era més fàcil. Ara, sense artificis, és més gratificant. Carregar de dramatisme i transmetre emocions amb pocs elements.
Menys és més?
Absolutament. Ara busco transmetre l’emoció amb pocs elements, només amb la pròpia força de la pintura: el gest, la pinzellada, el traç, la matèria... Els últims quadres que he fet són més nus, pràcticament en blanc.
Com ha succeït aquesta deriva envers l’abstracció. Ha estat una transició gradual o un procés radical. Traumàtic?
Gens traumàtic! Feia temps que ho buscava. Al quadre Mireia, 2015 es pot apreciar aquesta transició, on la figura ja queda més relegada, envoltada d’un paisatge més abstracte.
Un llimoner que recorda el codonyer d’Antonio López. ‘Ronda de nit’, de Rembrandt... Remet als pintors que admira?
No me n’amago mai. Són artistes que m’han fet créixer, que m’han marcat. Som influència. I la portem al nostre terreny.
Qui està més interessat actualment per la seva obra?
Fins ara, amb les obres hiperrealistes, clients habituals. Pel que fa les obres noves, tot just han sortit a la llum i, segons em diuen, han despertat curiositat a Londres i a París.
S’ha mogut mai per les tendències del mercat artístic?
Mai. Ja a l’escola d’art, els professors, que la majoria eren artistes contemporanis, em demanaven que fes un gir, i jo m’hi resistia. El canvi ha arribat quan n’he tingut la necessitat, quan ja tenia clar que havia arribat al final d’un recorregut. Sempre has de ser sincer amb tu mateix; si no, perds la identitat artística i acabaries perdut.
Sap on va?
Abans sabia quina seria la lectura final. En aquest procés no. Quadre a quadre apareixen coses noves, recursos que fan que els canvis siguin exponencials. Això em fa mantenir una inquietud permanent a cada obra. El viatge és el que val la pena, no saber on vas. Per això tinc ganes de continuar per aquest camí. Treballar amb emoció és més fàcil per transmetre-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.