Cultura

Opinió

jordi bordes

Un festival en estat de gràcia

‘Belgian rules‘ queda lluny del sentiment de l’1-O, que sí que ressona a ‘Assaig sobre la lucidesa’

El Grec Festival ha viscut una edició en estat de gràcia. No només per l’elevada ocupació a la majoria dels espectacles de Grec Montjuïc, sinó també per la comunió que s’ha creat entre públic i artistes. El director Cesc Casadesús ja ha aconseguit lligar la maionesa en la segona edició. El seu viatge a Àsia ha estat una invitació a trobar les semblances més que les diferències. A descobrir els punts comuns en una cultura que podria haver estat molt exòtica. Títols com Una gossa en un descampat, Grito pelao i Pasionaria fan un dolorós, preciós i inquietant tríptic sobre la maternitat.

El que mana d’un cartell acaben sent els espectacles ideats i/o produïts a casa. I, en aquest sentit, cal guardar en la memòria (i esperar que tinguin molta més vida) peces com ara Vània d’en Rigola, de Baró d’Evel, La Plaza de Conde de Torrefiel, Gentry de Mos Maiorum i Només una vegada de Marta Buchaca. Són peces que amaguen una raó ben definida i una trama (més o menys contemplativa o espectacular) que atrapa l’espectador. El Rhumia ideat per Jordi Aspa també té la brillantor del gag i la foscor del dubte.

Pel que fa a espectacles internacionals, el Grec d’enguany ha inclòs debuts com el de Katie Mitchell Ombra (parla Euridice), que va sobtar per la seva habilitat tècnica d’audiovisual però que no va commoure prou. En canvi, el petit treball A reason to talk, de Sachli Gholamalizad, aprofundia molt més en la paradoxal relació entre mare i filla a partir d’un dispositiu de pantalles tan pràctic com domèstic. Belgian rules va significar el retorn de Jan Fabre (després de 15 anys!) amb una peça desbordant, excessiva, d’una comicitat notable, unes imatges contundents i, sovint, inspirant-se en la iconografia absorbent o grotesca dels artistes plàstics flamencs, però amb una mirada sobre els nacionalismes, gens traslladable a la Catalunya de l’1-O (sí que ho és la versió d’Assaig sobre la lucidesa de La Danesa). En dansa, Akram Khan va proposar Xenos, un solo que destil·lava tot el seu saber i una capacitat molt magnètica de connectar amb el públic des de la quietud (similar al que Andrés Corchero i Oguri van traslladar del Mies van der Rohe al Miró). Akram Khan també va felicitar els ballarins de l’IT Dansa que van interpretar una de les seves peces en un cartell que va incloure coreografia de Rafael Bonachela i el debut de Lorena Nogal com a coreògrafa (la més teatral de tots tres, que jugava amb música disco i l’agilitat però no es va refugiar en el kova de La Veronal, de la qual en forma part). La més asiàtica de totes les peces vistes és la dansa abstracta i preciosista de Cloud Gate Dance Thatre of Taiwan, Pine smoke. Petites evolucions, sense trama aparent, perquè el públic interpretés la conjunció de cossos, sovint, sense contacte físic. D’entre les aventures no va acabar de tenir èxit l’Our death wont hurt anybody entre els Teatro de los Sentidos i Tang Shu-wing Theater de Hong Kong. Cal més temps (hi ha una segona versió pendent l’any vinent a la Xina) perquè s’emmotlli millor el Tractat de la Guerra de Sunzi amb les víctimes de la Guerra Civil espanyola.

Per acabar, el Grec va construint una xarxa cada cop més complexa d’accions comunitàries que reivindica i apodera els mateixos ciutadans. Com va ser el cas de Gala de Jérôme Bel però també Akana dels joves de La Mina. Incloure espectacles del programa Art i Part és coherent i ajuda a sumar als dos programes municipals. La peça Un monstre al laberint (en què intervenien els cors de l’Orfeó Català i també els músics de la Jonca) o el musical Carousel van proposar repartiments espectaculars (de fet, com el El poema de Guilgamesh de la inauguració) i que portaven implícit una complicitat entre els nous artistes i els de sempre. Altres accions paral·leles serveixen per convidar tothom al Grec. I per saber-ne més. Són punts de trobada entre creadors i públic a partir d’intermediaris. Són peces preparades amb bisturí, per a grups reduïts de privilegiats, en el procés de construcció d’un muntatge de creació o bé just després d’estrena.

Aquest viatge al món que proposa el Grec es va bastint de constel·lacions que el fan complex, suggerent i atractiu. La criatura comença a caminar sempre en la direcció d’on surt el sol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona