Cultura

Crònica

teatre

Teatre de creuer, finalment

‘Airotic’ i ‘Tropicana’ són dues valentes apostes majoritàries a la caça de l’espectador turista

Diumenge passat els acròbates esculturals de Les Faradais desembarcaven a Barcelona. Dilluns feien l’assaig general i , des de dimarts i fins aquest diumenge, presenten el seu xou Airotic al Teatre Victòria. Tot i que és obert per a tot tipus de públic, es percep que aquests artistes treballen en la línia de creuers gais. Els seus equilibris serveixen per marcar múscul seductorament. Ara s’aprofita la feliç coincidència de la seva setmana en terra amb la trobada Circuït a Barcelona, en la qual s’esperen més de 70.000 persones. També feia un grapat d’anys que la companyia cubana del Tropicana no trepitjava Barcelona. Ara han tornat i s’estan tot el mes d’agost a l’Apolo. Amb un desplegament artístic impressionant (mig centenar pugen a l’escenari, entre ballarins, cantants i músics) traslladen amb molta agilitat el sons cubans al Paral·lel. Aquests són dos intents valents per atraure el turisme a la cartellera de Barcelona. Són propostes ambicioses, de gran format, que es complementen a les habituals (i de petit format) actuacions de sales com el Versus, el Gaudí i el Maldà (pensat per al públic autòcton). El teatre a Barcelona té molt grau de millora en les recaptacions i ocupacions els mesos d’agost. Propostes com aquestes haurien de ser les que convertissin la ciutat en una capital de teatre a més de Gaudí, la Rambla, el Picasso, el Barça i la platja. I, amb el temps, atrevir-se a productes de major desafiament dramatúrgic.

Tropicana demostra que hi ha moltes maneres de ballar i també molts cossos diferents. El que fa el muntatge és construir una coreografia, amb rapidíssimes transicions i un vestuari carregat de lluentons. La connexió ve a través del ball i, sobretot, dels cantants que, sense deixar el micròfon, ballen alliberats de les passes marcades de la pista de ball. Segurament, podria donar més joc el treball amb els musics en directe (perquè segur que també poden compartir aquesta felicitat tant rejovenidora del ball) i que fessin un mínim mapa de les cançons i ritmes, per poder aprendre més del que està vibrant al davant. És cert que tantes coreografies i vestuaris de biquinis i volants acaben sent un pèl repetitius.

L’èxtasi arriba al final amb la sintonia de Tropicana, quan es convida tothom a ballar. Pugen veritables entusiastes que arriben a igualar els moviments dels ballarins. Tot un desplegament d’energia que omple l’escenari i els passadissos de l’Apolo i que permet trobar la distància curta. El somriure, un pèl forçat de l’arrencada, acaba sent generosa i sincera en aquest últim ball. Esclata l’espontaneïtat; s’alliberen de vestuaris i els velchros del vestuari que enganxen la peça pel coll dels nois salten esgotats de tanta torsió d’esquena amb uns moviments tribals, humans.

El treball de Les Farladais és inequívoc. En cada escena hi ha un cant al cos, al múscul. Ho fan amb punts d’enginy, gràcies a les verticals i les torsions des de diferents elements que beuen de les fonts del circ. Quan executen el treball en les cintes aèries, o les barres fixes, o fent les verticals dalt del pedestal prenen formes pseudocircenses. Quan treballen en la banyera o una mena de llit de dos capçals, exploten l’erotisme que esclata definitivament amb un sensual striptease amb llum negra que revela els cossos esculturals sense un fil de roba. El seu treball ve acompanyat per una contorsionista que, puntualment, també completa alguna coreografia. Segons es pot intuir , han estirat els elements escenogràfics per ampliar la durada de l’espectacle. Hi ha una notable vistositat amb un vestuari extrem i un espai que viatja de l’infern de les barres fixes a la fantasia del castell de fades. Aquest espectacle, pensat per a creuers, desembarca a Barcelona, gràcies a la insistència d’Anexa. I a la casualitat que el duet creatiu (format per Kyle i Stephane) estigui arrelada a Barcelona (la seva oficina està a l’Hospitalet de llobregat). També es completa amb una aposta del Lio de Eivissa (Joan Gràcia, del Tricicle, és el director artístic d’aquest espectacle gastronòmic i de revista, des de fa anys): La cantant Khaoula Bouchkhi posa veu i presència per sobre de les pistes de so gravades, amb alguna acció de risc (penjada per sobre de l’exercici de cintes aèries) i de picardia (baixant al públic, en clau vedet).L’espectacle persegueix el lluïment del cos i, puntualment, una demostració d’amor fidel entre els dos protagonistes. Si el resultat comercial és favorable, Anexa podria plantejar noves estades d’aquest show al Victòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
TERESA COLOM
ESCRIPTORA ANDORRANA

“És colpidora la nostra capacitat de sobreposar-nos al dolor”

les escaldes

Narcís Comadira, doctor ‘honoris causa’ de la UdG

girona
Drama / Biografia

Keira Knightley sedueix amb ‘Colette’

La poètica de l’objecte

Girona

Velázquez o com ser el millor

barcelona

Misèries del poder

girona

Por i fantasia per a un androide

BARCELONA
Drew Goddard
Director i guionista

“De la foscor dels 60 en va sorgir quelcom extraordinari”

Sant Sebastià

El malefici de ‘Carrie’

BARCELONA