Cultura

Un gran Txékhov

Michael Mayer dirigeix una adaptació nord-americana de ‘La gavina’ d’Anton Txékhov amb Annette Bening i Saoirse Ronan

L’obra d’Anton Txékhov creix any rere any. Les seves obres teatrals s’adapten cada temporada i de la seva narrativa se’n fan noves edicions –encara és recent El pavelló núm. 6 publicat per Minúscula–. La seva visió individual de l’ésser humà ens identifica a tots. En aquest context apareix la versió cinematogràfica de Michael Mayer sobre la peça teatral La gavina, una de les primeres que va estrenar Txékhov, que va rebre d’entrada unes bones garrotades per part de la crítica russa de finals del segle XX. Poc després seria un èxit total.

L’argument és senzill i la perícia de Mayer en el teatre i les sèries ha aconseguit una obra fastuosa. També pel director de fotografia Matthew J. Lloyd i el guió dúctil i versemblant a càrrec de Stephen Karam. Ambientada en un entorn arcàdic rural, tota l’obra s’escenifica a la mansió estiuenca del germà malalt de la protagonista, una altiva actiu que representa Annette Bening. Al seu voltant, un reguitzell de personatges dansen en rivalitat. El seu fill, un desequilibrat i gelós aspirant a escriptor enamorat d’una noia – Saoirse Ronan, que també voldria ser actriu i acaba sent el contrapunt de Benning–, que, a la vegada queda fascinada per l’amant escriptor de l’actriu. Tota una sèrie de personatges secundaris acaben d’arrodonir l’obra: la família del masover, el metge –un doble de Txékhov–. No cal dir que l’obra és un retrat magistral de la burgesia russa prerevolucionària i dels artistes de l’època, presumptuosos, arrogants i narcisistes com els d’ara mateix. El talent de Txékhov per transcendir supera els altres grans noms de la literatura russa del seu segle d’or, Tolstoi, Dostoievski, Gogol, Babel i companyia. A més té la sensibilitat per unir pràcticament tots els gèneres demostrant que és un escriptor total.

Mayer entén perfectament la dimensió de l’obra que adapta, però, per al meu gust, hi ha una distància –segurament un prejudici– insalvable en la credibilitat. Els personatges russos no semblen gens russos. Només pel nom. El problema és que tampoc són americans sinó que pretenent recrear una Rússia vuitcentista ha convertit el film en una pel·lícula anglesa. Això dona un aire d’impostura a tot plegat. Potser una adaptació més lliure els podria haver traslladat a Califòrnia i convertir-los en Harrys, Toms i Lindes. Grinyola una mica perquè sense que les adaptacions no anglosaxones tinguin visibilitat, una lectura així resulta molt ben feta, però un xic incòmoda. Reitero, cal veure-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona