Cultura

FRANCESC CORNADÓ

ESCRIPTOR I ARQUITECTE

“La construcció d’un jardí és un acte evidentment poètic”

En el seu nou llibre, ‘Jardí ardent’ (Sd·Edicions), Cornadó ens endinsa en un itinerari de jardins que detalla mentre rescata els ideals de la bellesa, entre il·lustracions i aforismes

Inicia ‘Jardí ardent’ dient que hi ha una constant inquietud sobre si la bellesa constitueix un ideal de salvació.
L’amor i la bellesa són dos ideals romàntics de redempció dels homes i les dones que viuen en aquest món. Com tots els ideals humans, també han fracassat. Tot i això, sento un alè d’esperança quan contemplo el gran esforç dels artistes que, al llarg dels segles, han deixat unes obres monumentals. Han servit per guardar els béns més preuats de la civilització. Ens cal preservar aquest patrimoni. Quant a la salvació de què vostè em parla, li he de dir que no estic del tot convençut que la bellesa pugui “salvar” gran cosa si prèviament no hi ha una educació de la sensibilitat; tanmateix tinc poca esperança i tampoc tinc un afany especial en guarir un món mutilat.
Quin ha estat el seu concepte d’arquitectura?
Com a arquitecte he procurat fer una obra sòlida, he calculat les estructures perquè puguin suportar els esforços convenients, he intentat dissenyar uns espais confortables i he tractat de fer una construcció que ens protegeixi de les inclemències de la intempèrie. L’arquitectura ha d’estar al servei de les persones i ha de ser fidel a la cultura del seu temps. És comunicació i una de les belles arts.
Per què combina poesia i arquitectura?
A més a més de dissenyar, l’exercici de l’arquitectura m’ha obligat a escriure amb precisió i rigor. Aquestes característiques m’han portat a la poesia. La poesia és la forma d’escriptura més rigorosa i precisa. Per fer un vers cal tenir en compte l’equilibri; sense això, el llenguatge cau com si fos una estructura mal dimensionada. Poesia i arquitectura tenen l’equilibri com a denominador comú. Equilibri de forces i d’espais en l’arquitectura i equilibri de mots en la poesia. En l’una i en l’altra hi ha també l’afany de comunicació i recerca de la bellesa.
El jardí és una metàfora de la urbanització de la bellesa, de l’equilibri?
El jardiner cerca la bellesa. Més enllà de l’hort on creixen les bledes, el constructor de jardins fa una maqueta de la naturalesa i hi disposa els vegetals segons un ordre geomètric, tan artificiós com l’art i tan humà com el desig d’ultrapassar la bellesa natural i salvatge. La construcció d’un jardí és un acte evidentment poètic. El jardí és equilibri: a vegades evident, com en el jardí francès, a vegades és un equilibri secret, com el jardí anglès; entremig d’aquests dos models hi trobem el jardí italià, que manté un ordre rigorós en els traçats i deixa que la vegetació creixi naturalment.
Situa l’olivera com una memòria del temps. És un arbre que pot resistir fins a dos mil anys.
La soca de l’olivera sembla un farcell que guarda el temps al seu interior, més de dos mil anys. El tronc retort d’aquest arbre expressa la mala bava secular del nostre caràcter. És, a més a més, un arbre profitós, el seu fruit es converteix en or líquid i de la fusta olorosa en pots fer fins i tot un trencanous.
Un dels versos diu “Faig del paisatge una autobiografia”. És una afirmació literal?
La biografia és sempre influïda per elements naturals, per les vivències personals, per la formació i per la cultura que hem rebut. En aquest poema que vostè cita em limito gairebé a les influències culturals que han anat determinant algun tret del meu caràcter. Aquí vull dir que he estat un privilegiat gràcies a magnífics mestres i professors que he tingut la sort de tenir a la carrera.
Quins?
Destaco els professors d’estètica com ara Eugenio Trías i Rubert de Ventós o d’història de l’art com Arnau Puig; el professor de càlcul d’estructures, el poeta Joan Margarit i grans arquitectes com Oriol Bohigas i Rafael Moneo. El seu mestratge, naturalment, havia de deixar una petja que ha quedat marcada en la meva autobiografia.
Va movent els poemes per diferents jardins. Quins recomanaria als nostres lectors?
Tal com he dit, el jardí és un pretext per reflexionar entre parterres i sota les pèrgoles. Al llibre hi ha una relació de jardins que he visitat i jardins que he conegut per referències literàries o a través de plànols. M’admiren principalment els jardins italians, m’agraden els jardins de Boboli i de Fiesole, de Florència, i el jardí botànic de Pàdua. Cada vegada m’agraden més els jardins botànics. També els jardins propers, com ara Montjuïc, i els il·lustrats, com els d’Aranjuez o el Bagatelle.
Poesia és una resistència?
Sí, la poesia és una forma eficaç de resistència i és, també, un territori a recer dels punyals. Vull dir que la forma poètica és una forma de protecció. És una ganyota esfereïdora i terrible contra el perfeccionament de la barbàrie i contra la lletgesa. I és un tot, un estrat nodridor de qualsevol creació artística. En aquest sentit és anterior a tota forma d’art.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.