Cultura

Crítica

teatre

Valent cop de timó

Dagoll Dagom és una companyia veterana que s’atreveix a fer cops de timó. Aquest de Maremar suposa un risc notable que donarà molta vida a aquesta companyia, que referma una tercera generació d’actors. Des d’una Elena Tarrats i un Roger Casamajor que s’aventuren en el musical fins a una Mercè Martínez pletòrica que viatja de la poètica i sensibilitat de la narradora a la divertida dona del bordell.

El salt mortal de Dagoll Dagom és molt valent. Del muntatge en destaca una descriptiva coreografia en què absolutament tot l’equip rema alhora. Ariadna Peya (Aüc, El despertar de la primavera) ha aconseguit dissenyar una màquina que flueix, suant, recuperant l’alè i construint unes postals que evoquen les imatges dels refugiats provant de superar màfies, impediments burocràtics i el mateix mar per trobar un lloc on viure. També la música d’Andreu Gallén es fon deliciosament. Tot i la duresa dels quadres. Són onades que repiquen contra els bucs dels vaixells, són marees que abandonen restes de naufragis (vives o mortes) a la platja. Una adaptació de les peces de Lluís Llach molt delicades, que es desmembren per veus i que, només acompanyades per la percussió per un violoncel i un acordió, troben una gran profunditat. Quan en necessiten.

Dramatúrgicament, forcen una molt bona idea: donar veu als refugiats d’avui, que viuen una epopeia impossible similar a la de Pèricles de Shakespeare. Certament, comparteixen penes i el mateix mar. Però l’un amb la sort i la venjança dels déus, i els altres, amb la insensibilitat dels humans. I aquesta pedra a la sabata fa difícil caminar. Seria millor mantenir la doble identitat dels personatges (són refugiats que decideixen explicar una història èpica). No hi ajuda l’obra de Shakespeare perquè és una èpica on tot és massa maniqueu; no hi ha contrast (ni es poden justificar les actituds dels personatges malvats ni hi ha cap ombra de dubte en els herois). I això els allunya de la veritat i els situa en un cartró pedra que s’aproxima massa a uns Pastorets, molt ben intencionats.

Dagoll Dagom l’encerta quan s’arrisca a donar veu a altres artistes i quan s’allunya dels musicals espectaculars marca de la casa (Mar i cel, Scaramouche...). També té la bona idea d’integrar Llach en l’escena que només s’ha vist teatralment en propostes com la de Tranuites Circus, de Lluís Danés (TNC, 2006). El vers de Llach, destil·lat, s’adapta molt bé. Sobretot als moments més dramàtics on una veu sola, cristal·lina, arrela a l’ànima i recupera memòria cantada dels espectadors (o en crea de nova, si el públic és novell).

L’epíleg, que supera el Pèricles de Shakespeare, és rodó, contundent, vibrant, emotiu. I fa que el públic salti de les butaques per aplaudir amb entusiasme. Maremar s’allunya dels musicals comercials perquè no enganxa una cançó que es vagi cantant pel metro, però transmet una esperança utòpica (en un mar bonic només hi haurien de passar situacions precioses) que escalfa el cor, que redimeix amb la humanitat i envalenteix per donar suport als que, malgrat tot, volen evitar naufragis dels nostres Pèricles d’avui.

Maremar
Companyia: Dagoll Dagom
Dimecres 26 de setembre (fins a principis de gener) al Poliorama


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Documental

Crònica d’una mort vergonyosa al CIE barceloní

La porta de l’exili

Barcelona
Crònica
música

Djavan canta a la felicitat

Barcelona
Rosalía ho torna a fer

Rosalía ho torna a fer

BARCELONA

Cinc estudis aspiren a fer el nou projecte del museu Carmen Thyssen guixolenc

SANT FELIU DE GUÍXOLS

Sant Gregori, per a menuts

Sant Gregori

Un art de la llum

Girona

Núria Espert i García Lorca es retroben a Girona

BARCELONA

Rosalía regna a la cerimònia dels Grammy Llatins i s’endú cinc dels set premis als quals aspirava

barcelona