Cultura

Un tast de...

El futur del català depèn de tu deCarme Junyent, amb Bel Zaballa

Sempre cedim els mateixos

El futur del català depèn de tu
La Campana Autores:
Carme Junyent i Bel Zaballa
Gènere:
Assaig
Pàgines:
144
Preu:
14,90 €
Carme Junyent és especialista en l’estudi de llengües amenaçades arreu del món. Coneix profundament els tics, les autotrampes i, en definitiva, els símptomes d’un camí sense retorn. Per això ens alerta i ens explica de manera clara i diàfana el com i el perquè el català està malalt. Sí, el català corre perill. Però encara no és massa tard! Per salvar la llengua tots hem de canviar urgentment el nostre comportament lingüístic. Els que la tenim com a primera llengua. I els que no. –Què em costa parlar en castellà? –Em costa que cada vegada que no parlo en català porto la llengua cap a un camí de no retorn.

A l’aula hi ha una cinquantena d’alumnes. El professor universitari de torn saluda, dona la benvinguda i es disposa a començar la primera classe del curs. Algú té cap pregunta? I s’alça un braç entre els caps. “Podria fer la classe en castellà?”, demana. Diu que és un estudiant d’Erasmus i que no entén el català. I el professor potser li dirà que aquella assignatura estava programada en català i que, sentint-ho molt, l’alumne haurà de canviar de classe. Cosa ben poc freqüent. Més aviat, li dirà que cap problema, naturalment, i encara tindrà la deferència de demanar als altres alumnes si n’hi ha cap que hi tingui cap objecció. En un cas o un altre, segurament l’escena acabarà amb un “cap problema”, i l’assignatura es farà tot el semestre en castellà, qui sap si sense que ningú sigui conscient del que acaba de passar, que és que s’han vulnerat els drets lingüístics de la majoria dels estudiants d’aquella aula. El cas és que és una situació força comuna i serveix d’exemple de com, sigui en una aula, o en un comerç, o en una conversa o al metge, sempre cedim els mateixos.

Tot allò que et pots perdre com a Erasmus

El programa Erasmus va ser concebut com una eina d’intercanvi. I no és la llengua una de les eines més importants per fer real aquest intercanvi? Anar a un altre país, viure fora de casa en molts casos per primera vegada, conèixer gent nova, participar en un sistema educatiu diferent, adquirir coneixements que difícilment podries adquirir a casa. Són tants els beneficis d’un programa així que es fa difícil d’entendre com hi renunciem per la supeditació a la llengua de l’imperi. Un alumne català que voldria fer un Erasmus a Portugal diu que no sap si l’acceptaran perquè no té prou nivell d’anglès. Els alumnes catalans es relacionen amb els italians en anglès. Els alumnes Erasmus van a les classes en anglès mentre els autòctons van a les classes en la llengua local, de manera que rarament es troben. Alumnes que han passat cursos sencers als Països Baixos, a Polònia o a Alemanya i tornen sense saber neerlandès, polonès o alemany.

Paradoxalment, els Erasmus s’han convertit en la demostració que, si entres en un mercat saturat, és molt difícil que hi trobis el teu lloc. Quin sentit té marxar de casa si t’han de donar el mateix que et donarien si t’hi quedessis? Quina experiència pots tenir en un país on esperes que et tractin com un estranger perquè no tens cap intenció de comunicar-t’hi en la seva llengua? L’homogeneïtzació lingüística d’Europa en l’àmbit de la ciència ens porta a l’edat mitjana, on el coneixement només s’impartia en llatí. Això excloïa la majoria de la gent: feia segles que ja no es parlava llatí, però les llengües que parlava la gent no eren reconegudes. No va ser fins que es van començar a reconèixer aquestes llengües (va aparèixer la gramàtica de Nebrija, Dante va escriure De vulgari eloquentia) que el coneixement no es va fer permeable. Al mateix temps, es van iniciar les grans colonitzacions i van començar a arribar coneixements (i mercaderies i gent) de llocs diferents del planeta. Va caldre el reconeixement dels vernacles i aquest contacte amb la diversitat que implicaven les grans rutes colonials perquè Europa visqués el seu Renaixement. De moment, encara som en la fase de renúncia i vassallatge. Potser quan ens adonem que, si només podem oferir coneixement subordinat i homologat pels dictats de l’imperi, en realitat no tenim res per oferir, serà el moment de reaccionar. O potser no, i llavors la decadència d’Europa s’acabarà consumant.

Però el més preocupant d’això és la visió tan estreta del coneixement que oferim als nostres alumnes. En lloc d’estimular-los a aventurar-se, a aprendre les llengües dels llocs on van, a viure la vida igual com viu la gent dels llocs d’acollida, els convertim en persones submises i alhora exigents que esperen que tot es faci al seu gust. Com quan aquí algun alumne de fora demana (o exigeix) que la classe es faci en castellà i el professor ho fa. No té importància, deuen pensar, però li estan furtant la possibilitat de viure una experiència inèdita a canvi de donar-li el mateix que trobarà a molts altres llocs.

“Parlo en castellà per educació”

Solem posar l’exemple dels estudiants Erasmus per explicar com es vulneren els drets lingüístics dels universitaris catalans cada vegada que en una aula hi ha algú que demana que la classe es faci en castellà perquè ve de fora i no entén el català. Però aquesta situació es repeteix sovint en altres contextos, sense cap institució a la qual exigir empara. A la feina, en un taller de cuina, a la classe de ceràmica, al gimnàs, a les reunions de veïns, etcètera. La pràctica habitual és que els qui no parlen català són els qui demanen que es canviï de llengua. Mentre que els catalanoparlants no reclamen pas que es mantingui la seva llengua. Paradoxalment, saber la llengua de l’altre posa en condicions d’inferioritat la pròpia. Tenim tan interioritzat el comportament de canviar al castellà que ni ens parem a pensar que en tots aquests contextos és perfectament possible parlar en català encara que hi pugui haver algú que no el parli. N’hi ha prou que cadascú es mantingui en la seva llengua, que és entesa per tots els interlocutors, sense forçar ningú a canviar-la. I, fins i tot, si algú no l’entén, també mantenir-s’hi i oferir-se a traduir-ho després a una llengua que entengui. És la manera d’evitar que sempre siguin els mateixos els qui veuen vulnerats els seus drets lingüístics, que sempre siguin els mateixos els qui han de cedir i no poden viure en la seva llengua. I en casos com alguns exemples, també cal despertar la consciència dels formadors: ells ofereixen un servei i, perquè hi hagi una persona que no vulgui rebre’l en català, no poden canviar les condicions del servei a tota la resta.

I encara hi ha una altra qüestió que els catalans d’adopció repeteixen sovint: possiblement aquest algú que encara no entén prou bé el català o no el parla agrairà que li parlin en català, per tal d’aprendre’l i parlar-lo com més aviat millor. Hi ha gent que no ha après mai català perquè ningú no li ha parlat mai en aquesta llengua. Encara que no sigui pas per mala voluntat.

En la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, es pregunta als enquestats quina llengua els agradaria parlar en el futur. Hi ha un 39,5 % que diu que ambdues, català i castellà; tanmateix, per un 5,2 % que diu que voldria parlar més castellà que no català, hi ha un 17 % que diu que voldria parlar més català que castellà. I per un 8,5 % que diu que voldria parlar només castellà, hi ha un 12,5 % que diu que voldria parlar només català. I una altra dada a tenir en compte: el 68 % de la població nascuda a l’estranger té interès a aprendre català o millorar-ne els coneixements. Què vol dir, això? Que l’interès pel català, principalment dels qui no tenen ni el català ni el castellà com a llengua primera, és un dels punts que tenim a favor. És molt difícil que una cosa així passi en llengües subordinades. Aprofitem-ho, doncs. És allò que dèiem unes ratlles més amunt: de nosaltres depèn que aquestes persones es decantin pel català. No cedim tan fàcilment.

Per què ho fem? Per què els catalanoparlants canviem tan de pressa al castellà i renunciem tan sovint a la llengua pròpia? “No me n’he adonat”, diuen molts. “Perquè així segur que m’entén.” “Perquè ja es veu que no m’entendrà en català.” Fins i tot “per educació”, argumenten molts. Segur? Per què ens pensem que parlar en la nostra llengua és de ser mal educats? Per què ens pensem que la persona que tenim davant i de qui no en sabem res no entén el català? Per què canviem al castellà com a automatisme? Són molts segles de rebre bastonades.

Prejudicis històrics: la moral de l’esclau?

Històricament, ens han castigat tant per parlar la nostra llengua que estem programats per cedir, per renunciar-hi de seguida. És un comportament descrit en molts casos de parlants de llengües subordinades. En el cas del català, només cal recordar com les lleis han vetat i perseguit la llengua des del segle XVI, tant a l’Estat francès com a l’espanyol, en un intent prolongat de genocidi lingüístic. Es van emetre ordenances perquè l’ensenyament fos en francès i en espanyol, respectivament, i els alumnes que parlaven en català van rebre càstigs de tota mena al llarg de molts anys, fins ben entrat el segle xx. A les escoles nord-catalanes, quan un mestre sentia un alumne parlant en català li donava una pedra o algun altre objecte amb què quedava assenyalat. El nano havia d’espavilar-se per passar-lo a algun company que també sentís que parlava català, era l’única manera de lliurar-se’n. Perquè qui tenia el senyal al final del dia era castigat. Durant anys, els governadors francesos van aplicar tot de polítiques destinades a fer que la gent sentís vergonya de la pròpia llengua si no era el francès, que se sentís exclosa i humiliada. Encara avui en alguna paret escolar nord-catalana s’hi pot llegir un lema que van fer córrer durant un temps: “Sigueu nets, parleu francès”. Amb la victòria de Felip V de Borbó, net de Lluís XVI de França, els Decrets de Nova Planta van prohibir l’ús oficial del català als regnes de València i Aragó, a Catalunya, i a Mallorca i Eivissa. I començà aleshores una persecució de la llengua amb l’objectiu de deixar-la relegada a l’àmbit estrictament íntim mentre imposaven arreu el castellà. Una persecució que a l’Estat espanyol va incrementar-se durant la guerra del 1936-1939 i la dictadura franquista. Com? Doncs canviant tots els noms propis (d’institucions, de topònims, d’infants acabats de néixer, etc.) al castellà. Imposant el castellà a les escoles, on el català també havia de ser objecte de càstig i de vergonya, on s’homenatjava la bandera espanyola i es cantava el Cara al sol, on s’expulsaven els mestres que no combregaven amb la idea franquista de la unitat espanyola, on es vetaven llibres en català. Es van prohibir les representacions de teatre en català, es va prohibir la publicació de llibres en català, i de diaris i revistes. En definitiva, la llengua pròpia va desaparèixer de l’esfera cultural pública, va ser perseguida. La resistència treballava en la clandestinitat, i molts intel·lectuals van optar per anar-se’n a l’exili. Podríem continuar pàgines i pàgines. Tots aquests segles de persecució lingüística, els tenim a la retina.

Ara també cal afegir-hi, d’una banda, l’ús polític que s’ha fet aquests darrers anys d’un suposat conflicte lingüístic i els atacs constants al català per part d’algunes formacions polítiques. I, d’una altra banda, els centenars de casos de discriminació lingüística recollits arreu dels Països Catalans, en què l’Administració no acostuma a fer-hi res ni la societat posem el crit al cel ni ens n’estranyem. Tot això també fa que molts catalanoparlants optin, ja d’entrada, per no fer servir la seva llengua. Per evitar el conflicte.

Una manera d’explicar aquest comportament de cedir d’entrada és el de la llengua marcada i la no marcada. Què vull dir? La llengua no marcada és la llengua que, en principi, no et portarà problemes. En el nostre cas, el castellà. I la marcada és la que et connota. En el nostre cas, el català. I, és clar, si no et vols buscar problemes, fas servir la llengua no marcada. En situacions de poder, en què necessites alguna cosa, sigui en una botiga, en un taulell, etc., prefereixes evitar els problemes, perquè tu vols aconseguir aquella cosa i prou. Per tant, cedeixes. Has entrat mai en un jutjat? En quina llengua hi has parlat? Segurament en castellà, oi? T’has demanat per què? Precisament, perquè el català és la llengua marcada, es percep com a imposada, és l’estranya. És aquesta percepció que s’ha de canviar. No només pel català, sinó també per totes les llengües amenaçades. Insistim-hi: s’han de crear les condicions perquè la gent opti pel català.

Aquest és un dels àmbits en què l’Administració sí que pot actuar, i hauria d’actuar si assumís la responsabilitat que té. Hi ha moltes feines de cara al públic –principalment públiques però també de privades– que demanen coneixements de català, però a l’hora de la veritat el treballador de torn no sempre en sap, de català. I, quan no en sap, no passa res. Aquest és el problema: que no passa res. Senzillament, es tracta de fer complir la llei. Hi ha molta gent que s’ha acostumat que pot fer-te canviar de llengua i troba normal i exigible que sigui així, perquè no passa res.

Potser ja ha arribat l’hora de fer girar la truita. I aquest petit llibre vol contribuir-hi.

Carme Junyent

Carme Junyent

Carme Junyent és professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de donar a conèixer la diversitat lingüística del món i el seu valor. Autora de nombroses publicacions, col·labora amb diversos organismes internacionals que treballen per la revitalització de llengües



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Últim i brillant Candel

L’obra pòstuma de Carme Miquel, a Bromera

barcelona
NÚRIA GÜELL
ARTISTA

“Tot l’art és polític”

barcelona

Reformen el Tresor de la Catedral per potenciar el Tapís

Girona

L’Ajuntament de Reus suspèn el Trapezi

REUS
Avinença editorial

Avinença editorial

Barcelona

El COAC rep plànols i croquis de Pericas i Manuel Martín

Girona
Crítica
teatre

Retorn de Cunillé i La Ruta 40 a pauses i ànimes

El sector de l’art, en xoc

barcelona