El dibuix i la memòria

Després que les primeres imatges animades de Josep mostrin un grup de soldats en la retirada del 1939 que, travessant la frontera, els durà a camps de concentració improvisats a la Catalunya del Nord i que un brigadista internacional francès cridi als seus compatriotes que ja s’ho trobaran havent permès que Hitler i Mussolini ajudessin Franco, el film fa un salt temporal i ens situa en una casa on un ancià jau en un llit rebent la visita de la filla i del net, l’adolescent Valentin. Aquest es fixa en un dibuix del rostre adolorit d’un home: “Dorm?” La seva mare respon que està mort havent afirmat: “És un dibuix horrible, li he dit mil cops que el llencés a les escombraries.” Quan Valentin es queda amb l’avi, Leon, aquest s’aixeca i agafa el dibuix, que activa la seva memòria i fa que es converteixi en narrador d’una història que té en el seu centre Josep Bartolí (1910-1995), el dibuixant i pintor català que va exiliar-se a França, va passar per diversos camps de concentració, va ser detingut pels nazis, va escapar-se d’un tren de la mort en direcció a Dachau, va aconseguir fugir a Mèxic, on va viure un amor amb Frida Kahlo, i més tard va traslladar-se a Nova York.

El dibuix que conserva Leon, personatge fictici introduït pel guionista Jean-Louis Milesi en aquest film concebut pel dibuixant polític Aurel, podria haver format part de la sèrie que Bartolí va fer als camps de concentració: dibuixos expressionistes que mostren les dures condicions de vida dels refugiats republicans. És un dibuix que simbolitza una memòria adormida (sinó morta per no despertar la mala consciència francesa i, d’altra banda, com una herència del franquisme i de la política d’oblit de la Transició) sobre un episodi de la història del segle XX que ressona en els refugiats del present. No és per res que la filla de Leon, el gendarme imaginari que ajuda Bartolí, amb qui traça una bella història d’amistat i solidaritat, cregui que el dibuix és per llençar a les escombraries: de fet és de l’abocador de la història, on van a parar les històries dels vençuts i les vergonyes de la humanitat, que Aurel ha volgut rescatar, ressuscitar i transmetre (com ho fa, finalment, Leon al seu net) aquest episodi pràcticament mai abordat pel cinema. Aurel ho fa a través del propi dibuix (sense voler imitar Bartolí, fent-se seva la història) i ens fa present que, en lloc de les reconstruccions que volen ser realistes i molts cops es revelen falses, una bona manera de plasmar la memòria és amb els traços d’un dibuix que suggereixen que la memòria sempre és incompleta i sempre va fent-se i refent-se. Amb la complicitat de Sergi López (la veu de Josep) i el cant de Sílvia Pérez Cruz, el film es fa memorable.