La lucidesa del ridícul

“Shakespeare pensava que era possible un món millor; Ionesco, no.” Ramon Simó reivindica el pensament de Ionesco per posar en qüestió el funcionament de la història. Ho fa presentant la versió que Ionesco va fer de Macbeth, en què pretenia demostrar que el motor de les emocions se suma al del funcionament econòmic per explicar i justificar el poder. Ionesco, conegut com un dels exponents del teatre de l’absurd, deia que ell feia teatre del ridícul: posava a l’escena les actituds patètiques dels individus per demostrar que el progrés és un mecanisme autodestructiu. La peça coincideix a la cartellera amb el Final de partida al Teatre Romea (fins al 12 de maig), que aborda un altre clam a una deshumanització dels personatges. L’humor negre i cínic de Samuel Beckett revela una incapacitat d’empatitzar d’uns personatges obsessionats, en tot cas, a sobreviure i a mantenir els petits privilegis. També la companyia lleidatana Íntims Produccions presenta (Sala Beckett, sala de dalt) una obra de creació sense paraules (pràcticament) en què es mostra una comunitat postapocalíptica que refà l’ordre establert divinitzant tot allò que no pot comprendre. A través de personatges amb actituds ridícules es retrata un present polític i bèl·lic d’aquest segle XXI amb lucidesa i sense cap tipus de commiseració.

Macbett s’estrena diumenge i s’allarga fins al 24 d’abril a la sala petita del TNC . El muntatge, que havia inclòs Xavier Albertí en la seva darrera temporada al TNC, va saltar al cartell defensat per Carme Portaceli a causa dels tancaments dels teatres de fa poc més d’un any. De fet, s’ha hagut d’endarrerir l’estrena perquè ha calgut fer aturades a conseqüència d’alguns contagis per covid.

El director Ramon Simó entén que Ionesco va voler fer una adaptació de Macbeth perquè, com Alfred Jarry (el seu gran mestre i considerat el pare de la patafísica), creu que aquesta obra és l’exponent de les maldats per accedir a poder. Jarry va escriure una farsa, Ubu roi, inspirant-se en aquest personatge. Ionesco aborda una “farsa tràgica” i pretén demostrar que “qualsevol poder és sobrer”. Ionesco va tenir la mort sempre present en la seva obra. Per Simó és la manera de “lluitar definitivament per la vida”. I ell, com Beckett i com Albert Camus, considera que per defensar la vida no es pot obviar la mort. Al final de la seva vida, Ionesco argumentava que, en tot cas, s’havia dedicat a trobar una raó per viure i per certificar que no es podia viure sense tenir ben present “que morirem”.

El muntatge del TNC té un ampli i solvent repartiment (Anna Alarcon, Laia Alsina, Pep Ambrós, David Anguera, David Bagés, Pepo Blasco, Joan Carreras, Josep Julien i Xavi Ricart) que, en bona part, es multiplica en diversos personatges. Ionesco condensa al màxim la història, sense preocupar-se d’argumentacions; simplement, són fets que s’encadenen. L’autor va decidir que hi hagués personatges que tinguessin comportaments paral·lels (com ara Macbett i Banqo, que “són confusibles”). Les bruixes del Macbeth original es transformen en Lady Duncan i Lady Macbeth. Elles, ara no es dediquen a endevinar el futur, sinó que el provoquen a partir de les seves accions. Per Simó, aquesta revisió contemporània del text de Shakespeare té una plasmació senzilla en l’escena, ja que el públic podrà entendre que les espases es completin amb pistoles i helicòpters. És la manera de presentar aquest present absolut.

Macbett de Ionesco raona sobre les bondats del darrer assassinat. Cada crim es fa, en principi, amb bones intencions, segons explicava el director la setmana passada: és la solució menys traumàtica per treure del poder un tirà i aspirar a un nou paradigma polític més decent, un govern millor. Però, com reflexionava el col·lega de Ionesco i estudiós de Shakespeare Jan Kott, la mecànica del poder no s’atura mai. I darrere un crim en vindrà un altre. El discurs de les morts necessàries l’han utilitzat repetidament polítics de totes les ideologies i dictadors.

Final de partida, de Samuel Beckett, imagina l’estadi dels ciutadans en plena revolta. Com si les lluites fratricides haguessin arribat a la vida dels seus teòrics electors. Hi emergeix un egoisme patètic que acaba prenent una forma de comèdia negra. Sergi Belbel (que ja havia dirigit Emma Vilarasau a Els dies feliços, 2014) recupera al Romea aquest treball que Jordi Bosch i Jordi Boixaderas ja van interpretar al Teatre Lliure el 2005. L’obra, que es va estrenar en el Temporada Alta aquesta tardor, es completa amb dos secundaris de luxe: Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón.

Íntims a la Beckett

La tercera obra que juga amb les contradiccions reveladores de l’absurd és Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs, d’Íntims Produccions. Estarà en cartell fins al 3 d’abril a la sala de dalt de la Sala Beckett , al Poblenou. El quadre que representen evoca als supervivents d’una societat postapocalíptica. Han perdut la noció de la paraula i fien tot allò que no entenen a una mena de religió.

Íntims Produccions és un grup insòlit, format a redós de la programació que Margalida Troguet va fer durant anys a l’Escorxador de Lleida. Van estrenar-se amb una peça aparentment juvenil a Fira Tàrrega (El lloc, 2014) i van passar-se a textos de dramatúrgia contemporània com Kate Tempest (Wasted, 2017) i Mark Ravenhill (Pool (no water), 2018). Des del principi, van contactar amb direccions amb identitat com Jorge Yamam-Serrano, Ivan Morales i Marc Salicrú, Anna Serrano i Elena Martín (col·lectiu VVAA). En l’última Fira Tàrrega van trencar amb aquesta tendència per construir la primera peça sense text: Èter brota. Ara, en la intel·ligible Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs, han tingut el suport de David Climent,un dels membres de loscorderos. Molta repetició escènica, contundents conclusions.