Buscant l’encaix orgànic

L’avi de Maria Canelles es deia Francesc Trabal i era de Sabadell. Fins aquí la coincidència amb l’autor de L’home que es va perdre, Judita i Vals. “Però es van conèixer”, comenta Canelles, que ha debutat en novel·la amb Contra la nostàlgia (Angle), una obra de format fragmentari, ambiciosa i rodona.

Nascuda a Barcelona el 1988, Maria Canelles Trabal es dedica a la gestió cultural. Des del desembre del 2021, codirigeix el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, un espai centrat en la poesia experimental i en projectes a mig camí entre les arts en viu i les visuals. Va estudiar humanitats i teoria de la literatura i literatura comparada. El 2016, va signar, amb Adrià Aubert, la dramatúrgia de la novel·la de Pere Calders Ronda naval sota la boira, que va ser nominada als Premis de la Crítica.

A Contra la nostàlgia, la Meritxell, la Meri, és una dona en la seixantena que torna a casa, a Sabadell, després d’haver passat dècades fora, a Londres i, sobretot, als Estats Units, a la ciutat de Syracuse. La seva mare, una persona de caràcter sever i una fervent catòlica, ha mort. Mentre fa el llarg viatge de tornada, la Meri recorda i escriu en una llibreta, recuperant la cal·ligrafia oblidada.

Debutar als 34 anys no és fer-ho tard, però evita el tòpic de “la jove promesa”. Potser és que, com la seva protagonista, a Canelles li va costar decidir-se a escriure la primera novel·la. “És una mica arriscat fer paral·lelismes amb el personatge, i això que em pensava que era ben allunyat de mi”, comenta l’autora, somrient. “Sempre havia tingut la sensació que escriuria una novel·la i, després de tastar altres gèneres, reitero que la narrativa és amb el que em sento més còmoda.”

“D’alguna manera, escric des dels 15 o 16 anys. Potser sí que he fet una mica com la Meri, mil provatures abans que m’arribés un moment vital molt important. I va ser quan vaig tenir la meva filla Eva, fa gairebé sis anys. El cap em va fer un clic en molts aspectes, un dels quals va ser adonar-me que o em posava a escriure la novel·la o mai no la faria”, detalla.

Potser per això, a l’obra apareixen unes relacions maternofilials, però Canelles s’afanya a dir que no són les seves, ni com a filla ni com a mare. Afortunadament, perquè la mare de la Meri és un personatge tòxic i controlador.

Tot i que begui d’algun detall autobiogràfic –ha viscut a Londres, li agrada fer mitja, sap preparar anxoves i ha llegit Donetes, de Louisa May Alcott, per posar quatre exemples–, l’obra no té res d’autoficció. “Què puc explicar, de meu? Tinc una vida normal. Per això m’invento la vida d’una altra.”

Sí que és propi el joc que estableix amb la protagonista de “fer provatures i no acabar cap text, no trobar els temes” que l’arrosseguin prou. “Explicant la vida d’una senyora de 60 anys que no té res a veure amb la meva podria arribar un moment que no sonés versemblant si no hi posava alguna cosa viscuda”, va decidir.

Ha estat uns quatre anys per escriure-la, però “hi ha fragments de textos més antics”, perquè ha volgut “buscar i reciclar” en les llibretes que sempre va omplint de narracions, idees i fragments.

“Hi ha molt joc metaliterari, també, perquè m’agrada llegir-ne i ho he volgut incorporar”, com ara els jocs de miralls que fa la Meri amb Donetes. “Ella juga a ser autora i directora d’escena amb les seves dues germanes, de jovenetes, fent de Mujercitas.” Manté el títol en castellà perquè en la dècada del 1960 qui la coneixia era en castellà. “També és un tema generacional. És la novel·la de ma mare! I crec que dona molt de joc.” L’ha llegida unes quantes vegades, en diverses èpoques.

Tot i que l’obra està estructurada de manera treballada, amb mètode i rigor, “hi ha part de la forma que neix per culpa de les circumstàncies”. “És fragmentària perquè durant molt de temps és el que he tingut, estones que havia de blindar per poder escriure.” Va aconseguir reservar-se per escriure unes tres hores de tots els dilluns al matí, durant un any, cosa que li va anar molt bé. Això l’empenyia a a fer capítols curts. Al final, n’han estat 56, explicant escenes diferents, amb la Meri sempre pel mig, però combinant altres personatges, parelles, suposades amigues, anècdotes i, fins i tot, receptes. De mica en mica, es van trenant i construeixen l’univers que Canelles vol oferir. “Després, vaig jugar a fragmentar el text encara més i a ordenar-lo d’una manera que funcionés narrativament, mantenint un ritme i l’interès del lector.”

“Contra la nostàlgia és un relat fet a la inversa, per això la Meri deixa de ser un personatge i es converteix en una narradora que retroba la cal·ligrafia i que inventa records i relats i investiga veus alienes. D’aquesta manera és capaç d’explicar una història, la seva, i, per tant, de tornar-se a ubicar en el temps i l’espai.”

La protagonista es desfà de tots els llibres, dels miralls, vol esborrar la seva memòria, fins i tot una cicatriu al ventre. “La Meri és un personatge hiper-racional que pensa que amb la raó ho pot dominar tot, fins i tot la memòria, i la memòria és el relat i l’exercici que fa és de reconstrucció del relat i, per tant, de recuperar la memòria”, afirma l’autora.

I per què busca aquest aïllament, la protagonista? “La intensitat amb què confia en les persones i les idees és molt forta, i quan se sent decebuda perd la confiança de tornar a arrelar-se i s’aïlla, per sobreviure. Però podríem dir que el seu mètode fracassa”, defineix Canelles.

La Meri és una respectada experta, una eminència, de fet, del Segle d’Or espanyol que treballa a la universitat de Syracuse fins que una exalumna aconsegueix arraconar-la. El relleu generacional.

“Quan comença la novel·la, el personatge ja està trencat, abans de saber que ha mort la mare i que comenci el retorn, perquè l’han apartada de la feina, tot i ser una gran experta. Aleshores, comença a fer coses rares, com ara fer conserves, que és força inútil, en la seva situació.”

I també, al llarg de l’obra, teixeix, fa mitja, jerseis per a algun amant. La mare era cosidora professional. “Totes les dones de l’època havien de fer labors, i com que la Meri no ho pot deixar de fer, tria una que no tingui a veure amb la mare. Sumat a l’analogia entre teixir i explicar històries.”

El pes psicològic de la mare (o el pare) és recurrent en la literatura de tots els temps. Per què ha triat aquest tema com un dels principals? “No sé si l’he triat o l’he trobat”, confessa. “Quan vaig ser mare, vaig buscar títols de relacions entre mares i filles que no fossin destructives. No en vaig trobar gaires i, els que vaig trobar estaven escrits per homes, curiosament, i això no em va fer cap gràcia. Així que vaig decidir que ja ho escriuria jo. Però també he acabat mostrant unes relacions més aviat tòxiques, potser obeint el tòpic que les històries felices triomfen menys que les conflictives”, admet.

També ens parla de la maternitat no desitjada. “Era un dels temes que volia tocar, les maternitats que no han estat triades”, i la resta de decisions que se’n deriven. Potser per això ha “volgut que els personatges masculins tinguin poca presència”.

I ofereix una visió claustrofòbica del catolicisme. “Pel context de l’època. La família, en el seu cas, és un dogma més que un projecte volgut i genuí.” Amb una visió crítica de lloar el sacrifici per damunt de tot.

El viatge de Syracuse fins a Sabadell en què la protagonista va relatant, escrivint a la llibreta aprofitant tots els racons, la seva vida, real o imaginada, no és fàcil d’estructurar. “El que busco i gaudeixo d’una novel·la és que sigui un artefacte ben construït, lògic en si mateix, en què tot encaixi de manera orgànica, que la forma i el fons tinguin sentit. I és el que he intentat fer”, assegura. “A més, em venia molt de gust jugar ordenant post-its de colors!”, rebla Canelles, rient.